Quantcast
Channel: Amics arbres · Arbres amics
Viewing all 364 articles
Browse latest View live
↧

Terrorisme mediambiental

March 21, 2019, 10:01 am
$
0
0
Barcelona actualment és una ciutat insegura

Aquesta és una anotació prou significativa per a mi: a nivell personal per la superació d’una mandra crònica que venia arrossegant a l’hora d’escriure al bloc i a nivell socioecològic per tractar-se d’una aproximació a la realitat mediambiental barcelonina des de la més absoluta perplexitat.
Res millor que un bon incendi urbà(*) per a sacsejar la meva condició d’analista del verd i superar la mandra que deia.
L’espectacle dantesc que ofereix un incendi és d’una brutalitat extrema, més quan veus que és just davant de casa teva i a tocar d’una gasolinera i d’un aparcament de cotxes de tres plantes d’alçada…
Surto al carrer a comprovar l’eficiència dels bombers (salut i llarga vida als Bombers de Barcelona !) i me’n vaig a dormir amb el pensament excitat per la idea que més que un acte vandàlic això es podria catalogar d’acte terrorista per la desgràcia que podria haver suposat.

A l’endemà puc calmar la sensació d’impotència i de ràbia gràcies a entendre què a passat.
El pertorbat de torn va muntar una falla amb res més ni menys que una plataforma elevadora (cistella) utilitzada per a podar els arbres i les palmeres d’un interior d’illa.

El cas és que aquesta mena de maquinària no s’hauria de fer servir per a les tasques de poda i menys deixar-les estacionades sense cap mena de vigilància. És habitual el robatori de les bateries o del combustible. Potser els delinqüents les hi tenen una mania especial pel soroll i el fum que generen?
El servei d’arbrat de Barcelona ha fet un pas de gegant al començar a emprar sistemàticament moto serres elèctriques en comptes de les clàssiques de motor tèrmic.
Però la ciutat no es pot permetre invertir de forma immediata en allò que seria una revolució: cistelles elèctriques dissenyades exclusivament per al treball de l’arbre.
Barcelona actualment és una ciutat insegura i això els manaires no ho volen admetre. Demaneu-ho als turistes que aparquen a les platges o a Montjuïc, als que agafen el metro o els que treballem al verd: a mi em van robar una càmera de dins d’un camió municipal a la Ciutadella (i això em va fer molt de mal).
Fa temps ens van entrar a robar a casa i també a d’altres vivendes de l’edifici.
Surts al carrer i tot està cagat i pixat. Vas per la vorera pendent d’esquivar bicicletes i patinets elèctrics d’aquells que van a tota llet. Vols contemplar una mica de verd i veus uns nyaps esperpèntics en les noves obres que tenen una especial predilecció per castigar l’arbrat ja existent o bé plantar-ne de nou passant-se els plecs de condicions per allà…
És evident que els indicadors de qualitat mediambiental que jo llegeixo difereixen dels emprats institucionalment…
La protecció del verd hauria d’ésser un fet real: ens hi va la vida. Potser mai s’arribi ha demostrar però és possible que hi hagi una correlació entre el cretinisme vandàlic i la contaminació.
Els espais verds ens proporcionen bellesa i salut però si no comptem amb la seguretat que ens haurien de proporcionar… malament rai.

J.D.Fernàndez i Brusi
↧
Search

La muntanya cremada

August 13, 2019, 1:46 pm
$
0
0
De la fragilitat que uneix
inextricablement l’home i la natura

Avui fa una setmana de l’inici de l’incendi de Capellades. Aquest va generar-se el passat dimecres 24 de juliol arran d’un cotxe que va incendiar-se quan circulava per la C-15 al seu pas per Capellades. Moltíssima gent va quedar-se hores i hores a la Ronda del Capelló badant, plena d’impotència, mentre les flames anaven avançant muntanya amunt. Quan al cap de dos dies, extingit el foc i esventat el fum, es va poder veure l’abast del desastre, vaig adonar-me, ple de tristesa, de les ferides que patia la muntanya de Miramar. Això va dur-me a reflexionar sobre com donem per fet la immutabilitat del paisatge: els mateixos arbres, de la mateixa mida i forma, ocupant el mateix lloc, com taques dins d’un paisatge. No cal dir, però, que qualsevol ser viu que forma part de la natura està sotmès a l’agressió dels elements. Aquesta fragilitat és la que uneix inextricablement l’home i la natura. La vida que es va desenvolupant fins que inevitablement arriba el moment de la mort.

De la mateixa manera que es fa ressò de la mort de personatges cèlebres mentre la gent del carrer fa el traspàs de manera quieta i només amb el dol dels amics i familiars, també els arbres monumentals gaudeixen d’una certa rellevància mediàtica ben al contrari de la resta que no poden exhibir cap tret espectacular. És per això que en aquest escrit, sense dubte una mica trist, vull dedicar-lo a tots els pins de la muntanya de Miramar que de manera anònima l’han vestida i l’han fet bonica per a gaudi visual del poble de Capellades, pins que el seu esperit verd ara ja no hi és.

I seria injust si m’oblidés de felicitar el cos de bombers de Capellades i la inestimable ajuda dels setze helicòpters dels bombers de la Generalitat que van treballar de manera incansable durant dos dies per controlar amb la major rapidesa possible l’avenç d’unes flames que enlloc de cinquanta sis hectàrees podrien haver-ne cremat més de dues mil. Gràcies a Déu no teníem el triple 30; vull dir les condicions fatídiques perfectes que fan propagar un incendi convertint-lo sovint en devastador. Estàvem molt propers al 30% d’humitat relativa, superàvem els 30ºC, però el vent lluny de tenir la velocitat dels 30Km/h semblava gairebé absent,... a diferencia de la mala feina que va fer a l’incendi de Ribera d’Ebre.
Franc Guinart i Palet
1-08-2019


Anònims

I vàreu néixer els uns entre els altres,
sense cap afany de destacar,
assumint que la unió és també grandesa;

i vàreu créixer els uns entre els altres,
sense establir competències absurdes
entre unes alçades o unes gruixàries;

i vàreu regalar tots al mateix temps
la vostra presència silenciosa,
la vostra bellesa generosa,
la vostra serenor immanent
al poble de Capellades,
que des del balcó del Capelló,
contempla la muntanya de Miramar;

i vàreu morir els uns entre els altres,
engolits cruelment per les flames,
sense tenir opció, sense poder escapar.

Franc Guinart i Palet
1-08-2019

~
↧
↧

M'entristeix saber que s'atansa el foc

August 31, 2019, 8:35 am
$
0
0
Un clam

Ja des de molt jovenet, quan a l’escola ens parlaren de la fotosíntesi, vaig adonar-me de la meravellosa feina que la pell verda del planeta duia a terme en benefici de la salut global, alterada considerablement per l’home a partir de la revolució industrial. Des de llavors que he considerat els arbres com els grans benefactors pel que fa la seva capacitat d’amortir el desequilibri creixent per la crema exponencial de combustibles fòssils com són el carbó, el gas o el petroli.

He fet servir la paraula benefactors però si sortim del terreny de la biologia i entrem en el de l’economia la cosa ja canvia. Des d’aquest punt de vista un arbre només val el seu pes en fusta morta, que pot variar considerablement en funció de l’espècie botànica. Al seu preu caldria afegir el lloc que ocupa; és a dir, un arbre mort té el plus d’alliberar el sol que on estava arrelat. Aquest sol es pot fer servir per plantar altres especies que ofereixin major rendibilitat… i ja som al final del camí.

La devastació de massa forestal de la selva amazònica és una constant que dura fa dècades: cada any hi ha incendis i pèrdua d’hectàrees d’arbreda tropical. Es parla que actualment disposem del 10% de la que hi havia fa 150 anys. El problema s’agreuja quan les regulacions polítiques afavoreixen aquest procés de tala i crema d’arbres (a Brasil el nivell d’incendis ha crescut un 83% des de l’any passat, més de 72000 incendis des de gener).

Un cas molt similar el tenim ben a prop de casa, a la illa de Gran Canaria, quan la revisió de les polítiques de sol (alliberament d’us del sol cremat rebatent la prohibició que legislava fins fa poc, és a dir que cap tipus d’explotació era permesa sobre sol cremat) ha provocat un terrorisme contra la natura executat per un interès especulador mai vist anteriorment. A Brasil les multinacionals agrícoles, ramaderes i mineres de gran escala ja es freguen les mans amb el botí que quedarà una vegada extingides les flames.

Segons el meu punt de vista, el capitalisme neoliberal corre el risc d’anihilar-se a sí mateix. Només podrà sobreviure anant a colonitzar altres planetes i posant sucursals de la City i Wall Street entremig d’aquestes geografies siderals. És imperant una nova conscienciació on el creixement i el benefici financer no estigui per damunt de la sostenibilitat. Una de les tesis interessants en aquest sentit és l’anomenada “teoria del decreixement” (Serge Latouche), en ella s’arriba a la conclusió que per mantenir l’actual ritme de creixement (producció, consum,...), necessitaríem un segon planeta terra com a rebost de recursos naturals. Una altra seria l’optimització dels esmentats recursos des de l’òptica de la socialització i de la satisfacció de les necessitats bàsiques.

En el tema de l’alimentació, per exemple, podríem parlar de les milers de tones que es llencen cada any o de la diferencia de consum energètic quan el cereal s’utilitza com aliment directe per al ser humà o com a base per a fabricar pinso d’engreix. És a dir, encara que potser ens costi de veure, la reducció del consum de carn també incideix directament en frenar aquesta destrucció enorme de massa forestal: a menys demanda de pinso per engreixar bestiar menys demanda de sol per a ampliar les plantacions. No cal afegir el tema dels cereals com a matèria primera per a obtenir biocombustible, és prou obvi. Aquí també ens podríem preguntar sobre el malbaratament individual que fem de la mobilitat en termes de motors d’explosió.

Sense ser gaire agosarat diria que en certa manera és a les mans de l’home del carrer contribuir a frenar el desastre ecològic que una colla de psicòpates estan efectuant amb total impunitat atesa la passivitat de governants corruptes que són de la mateixa corda. El que després d’aquest estiu nefast hauria de quedar ben clar és que cal moure fitxa: no serveix de res fer campanyes contra determinades multinacionals si abans no reflexionem sobre el nostre estil de vida (hàbits de consum, per exemple). La resposta l’ha de trobar cadascú, i a partir d’aquí obrar en conseqüència.


M'entristeix saber que s'atansa el foc
i mentre que jo puc bellugar-me
altres no tenen aquest grau de llibertat.

M'entristeix encara més saber que és l’home
qui deliberadament encén el llumí
només per engreixar llur riquesa.

I m’esperona profundament que tothom sàpiga
que l'absoluta manca de sensibilitat
sigui patrimoni o bé de la follia o bé del mal.

No ens és permès esperar més.

Franc Guinart i Palet
25-08-2019

~
↧

Per a la Defensa Jurídica del Medi Ambient

November 6, 2019, 7:25 am
$
0
0
Jornades Formatives per a la
Defensa Jurídica del Medi Ambient

Estàs interessat en la defensa jurídica del medi ambient? 
Aprendràs com defensar el medi ambient amb les eines que ens aporta el dret.

Del 18 de novembre al 9 de desembre de 2019 (dilluns i dimecres de 18 a 19:30H9. Seu de DEPANA, carrer de Sant Salvador 97 de Barcelona.

Dilluns 18 de novembre
El dret internacional i el dret europeu com a eina per a la defensa del medi ambient: vies de participació pública.
Mar Campins i Eritja, Catedràtica de Dret internacional públic de la UB i titular de la Càtedra Jean Monnet de Dret ambiental de la Unió Europea
Adriana Fabra i Aguilar, Consultora en dret i política ambiental (entre d’altres institucions, de la FAO) i coordinadora de la Tuna Compliance Network.

Dimecres 20 de novembre
La protecció del dret al medi ambient a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya
Mar Aguilera i Vaques, Professora titular de Dret constitucional de la UB i coordinadora de la Clínica jurídica ambiental de la UB

Dilluns 25 de novembre
L’accés a la informació ambiental
Sonia Lozano Goldberger, Assessora jurídica del Fons de Defensa Ambiental
Mònica López Escardívol, Membre del Fons de Defensa Ambiental

Dimecres 27 de novembre
La participació pública davant de les administracions públiques i l’accés a la justícia per a la defensa del medi ambient
Àlex Peñalver i Cabré, Professor titular de Dret administratiu de la UB i coordinador de la Clínica jurídica ambiental de la UB
Francesc Espinal i Trías, Advocat del Fons de Defensa Ambiental

Dilluns 2 de desembre
Els delictes ambientals i la participació de la ciutadania i dels grups en el procés penal
Antoni Pelegrín López, Fiscal coordinador d’urbanisme i medi ambient del TSJC

Dimecres 4 de desembre
Vies de defensa ambiental en l’ordenació del territori i l’urbanisme: en particular, el sòl no urbanitzable i els espais protegits
Lluís-Xavier Toldrà i Bastida, Advocat ambientalista i membre del Fons de Defensa Ambiental

Dilluns 9 de desembre
La prevenció i el control ambiental de les activitats i l’avaluació d’impacte ambiental
Judit Ligüerre, Presidenta de la Secció de Dret ambiental de l' Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona i advocada sòcia de Sinergia EDM

Les sessions seran a la seu de l'associació Depana, carrer de Sant Salvador 97 de Barcelona, amb un cost de 15 € per a membres d’associacions i estudiants, o 25 € per a altres persones. Per a inscripcions cal enviar un correu electrònic a fda@fonsdefensaambiental.org abans del 7 de novembre de 2019.


↧

Bon Solstici d'Hivern !

December 21, 2019, 8:19 pm
$
0
0
"A vegades els lledoners no son invisibles"

Bon Solstici d'Hivern !
Diumenge 22 de desembre de 2019 a les 5:19 hores.

Teoría geocéntrica :
La teoria geocèntrica impulsada per Ptolemeu considera que la Terra és el centre de l'univers i que els altres astres, inclòs el Sol, giren al seu voltant. Encara que científicament aquesta teoria no és vigent, ens és molt útil i la seguim usant en les nostres vides quotidianes. Ex: El Sol surt per l'est.

Teoría heliocéntrica
La teoria heliocèntrica, impulsada definitivament per Copèrnic, situa al Sol en el centre del sistema solar i als planetes orbitant al seu voltant.
↧
↧

Un Cedre per Nadal

December 24, 2019, 8:58 am
$
0
0
Cedres del Líban. Gravat antic
Cedrus libani. Cedre del Líban

Un moment d’esperança

L’observació atenta dels arbres ens dona pau i serenor, així com ens ajuda a entendre els significat de la generositat. No és en va que durant les vacances nadalenques existeixi la tradició d’engalanar-los i d’il·luminar-los. Malgrat tot, la llum que desprenen sovint posa de relleu un munt de desigualtats i d’injustícies que res tenen a veure amb l’essència original. Cada any és una oportunitat i un moment d’esperança, però cada any, l’home, sord a qualsevol pregària, boicoteja mil i una petites iniciatives enfocades al tòpic d’un altre món és possible. El meu desig per enguany seria veure moltes més places com les que descriu aquest petit poema.
Franc Guinart i Palet
14.12.2019

Cedres del Líban. Gravat antic
Cedre del Líban dels Jardins de Casa Bas (Capellades)

Ell,
diu la llegenda,
només era allà,
al bell mig de la plaça,
flanquejat per quatre bancs
disposats en forma de quadrat:
el del nord pels romanesos,
el del sud pels marroquins,
el de l’est pels pakistanesos,
el de l’oest pels equatorians.
Damunt d’ells un rumor s’abraonà,
la possible execució d’un projecte:
fer un aparcament sota la plaça,
la foradarien i la desfigurarien.
L’Andrei va anar a veure la Yasmin,
plegats van anar a buscar l’Abdul,
reunint-se finalment amb la Vicenta;
amb urgència calia fer alguna cosa.
Recolliren signatures de tots els coneguts,
dels que eren del barri i dels de més enllà;
no volien veure aquell espai malbaratat,
ni tampoc caigut el seu meravellós amic,
aquell que tanta pau i silenci els regalava.
Anys després, continua dient la llegenda,
encara recorden els noms dels quatre bancs,
ara, però, ja no tenen colla fixa ni denominació,
ara són els bancs on tots i totes parlen de tot
sota l’ombra impagable d’aquell vell cedre del Líban.

Franc Guinart i Palet
19.11.2019

Cedres del Líban. Gravat antic
Cedres del Líban. Gravat antic
↧

L’expedició al baobab

March 29, 2020, 9:51 am
$
0
0
La vida és mel verinosa

L’expedició al baobab, de la sud-africana Wilma Stockenström (Napier, 1933), va ser escrita i publicada (1981) originàriament en afrikaans, però la traducció al català de Dolors Udina per a Quaderns Crema no ha estat feta directament a partir de l’original, sinó de la versió anglesa que se’n va publicar el 1983. En una època en què el sistema literari català ha començat a valorar com es mereix la imprescindible tasca dels traductors, una traducció indirecta com aquesta (per molt que hagi estat feta per una professional fiable i brillant com Udina) podria generar una certa suspicàcia i fer arrufar el nas als lectors, si no fos perquè el traductor a l’anglès de l’obra va ser el també sud-africà John Maxwell Coetzee, premi Nobel de literatura 2003 i un fervent avalador de Stockenström. “Una de les exploracions de l’experiència femenina més imaginatives i poètiques de la literatura contemporània”: així d’elogiosament ha descrit la novel·la de Stockenström l’autor de Vida i època de Michael K. El que hauria pogut ser un inconvenient, per tant, resulta ser un al·licient més.

Wilma Stockenström
L’aspecte més vistós de L’expedició al baobabés el contrast xocant que provoca que la protagonista i narradora expliqui d’una manera retòricament imaginativa i vibrant uns fets d’una crueltat espantosa, i que ho faci en una mena de monòleg fluent que té, tot alhora, alguna cosa de deliri febril, de confessió tendríssima, de desvari meticulós i de salmòdia extàtica.

Portada de 'L’expedició al baobab' de Wilma Stockenström.
Quaders Crema. Trad. Dolors Udina. 128 pàg. / 14 €
L’argument no podria ser més estrany i al mateix temps més senzill. Una antiga esclava que per fi ha aconseguit fugir i alliberar-se dels amos troba refugi a l’interior del tronc d’un enorme baobab i, lliure per primer cop a la vida, rememora i relata tot el seu passat. El seu interlocutor, aquell a qui conta la història, és el baobab mateix, que per a ella representa molt més que un simple recer: és un ésser de qui es pot refiar, a qui no ha de tenir por, al qual no ha de servir ni d’obeir i el qual, a més, sent que la protegeix desinteressadament, sense exigir-li res a canvi, a diferència de gairebé tothom amb qui ha tractat al llarg de la seva existència com a “possessió”.

La vida és traïdora, com la mel verinosa
L’inventari d’esdeveniments que han marcat la vida de la protagonista, de qui no sabem el nom ni de quina regió de l’Àfrica procedeix, és d’una penosa truculència. Va ser capturada i venuda de petita, el seu primer amo ja va usar-la com una joguina sexual -“encara era una nena quan ja duia un nen dins meu”-, tots els fills que ha tingut li van ser presos de seguida per vendre’ls i fer-hi negoci, els maltractaments a què ha estat sotmesa han estat una constant pertot allà on ha estat fins al punt que s’ha convertit en una “entesa en el coneixement de la por”... Fins i tot l’amo que millor la va tractar, un que va refinar-la i li va donar una relativa educació, va fer-ho amb un propòsit espuri: per vendre-la a més bon preu.

Portades de la versió original en Afrikaans :
Die kremetartekspedisie, Human & Rousseau
El caràcter poètic de la novel·la, entre el panteisme màgic, el somni quasi místic i la visió al·lucinada, l’emparenta amb altres novel·les protagonitzades per esclaus negres, des de les de Toni Morrison fins a la recent Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward. Plena de frases fulgurantment feridores -“He superat l’ofensa que no se’m permeti ser humana”- i de paràgrafs d’una bellesa angoixant i tràgica, L’expedició al baobabés més potent per passatges que com a conjunt, perquè a moments s’espesseeix i s’esfilagarsa. És, amb tot, notable. I expressa bé la cosmovisió de la protagonista, per a qui “la vida és mel verinosa”.

Portada de la versió en anglès de J. M. Coetzee :
The Expedition to the Baobab tree, Human & Rousseau
Pere Antoni Pons
↧

Embrancats al baobab

March 31, 2020, 12:13 pm
$
0
0
Baobabs

Baobab. Madagascar
Foto de Rodolphe Toots
Tant tu com jo el nom i no l'arbre

Quin és
el color
que m'abrusa?

La verdor
del blat
tendre,

ara que el
sol hi bat.

-A mi
la blancor
d'aquell ànec

i el groc
de petxina.

-L'arbre que
besaria?

El baobab.

-Jo?
L'icac.

-Tant tu com
jo el nom
i no l'arbre.

-El meu bes,
aleshores,

el daria
al beç.

-O a la
Margarida!

Banyarriquer,
quin any vas néixer?

-L'any mil nou
cents cinc,

el quinze d'octubre.
La ciutat

era un fangar,
però encara

hi havia berlines,
t'imagines?

Joan Llacuna i Carbonell
(Igualada, 15 d'octubre de 1905 — Burzet, França, 6 d'agost de 1974)
Baobab. Namíbia
Foto de lousoulei
Vol de nit

A la memòria d’Antoine de Saint-Exupéry

“Antoine et Consuelo”
es llegia
en el teu braçalet d’argent
trobat al mar.
t’esvaïres pel cel, deixant l’escorça,
talment el nen de cabells d’or
que dibuixares.
Et plaïa la nit
i, amb fràgils aeroplans, furgar la fosca,
lluitant pels estimballs de la guerra i la tempesta.
Et plaïa la nit
i el vol ran les estrelles
i els miratges de l’areny
i el punyent perfum de
la innocència.
Planant damunt la mar,
la veu del Petit Príncep et digué:
“Vine.”
I tu el seguires,
cercant el meteorit
de la saviesa.
Certes nits,
quan s’enllumenen les estrelles,
us veig embrancats al baobab,
mirant embadalits
la roda imparable de les postes
i vetllant alhora que el xai no es mengi mai la rosa.

Montserrat Carol
Pseudònim de Montserrat Crusells
(Esparreguera, 1929 - Barcelona, 2011)
Baobab. Mikumi, Tanzània
Foto de Matthias Kihr
La revolució permanent del llenguatge de la poesia amorosa. als trotskistes cansats

Com escriure, l'any 2007, poesia amorosa?
ara és el temps dens de l'amor.

i és que tothom ens estima amb moderació.
la teoria parla de la total absència de moviment.

el mercat ho diu: si parles d'amor,
parles de déu, o a la inversa.

Pogačar ho pensa: tot és déu = déu és no res.
un bombarder carregat de significat perillós.

però en algun racó d'aquest amor, quan l'esclafes contra la paret,
hi creix alguna cosa d'incondicional.

una reserva de rebre i donar.
i a dins un baobab per la capçada del qual puges al cel.

al final ho saps: l'única cosa pitjor que el feixisme
és el feixisme moderat.

Marko Pogačar
Split (Croacia), 1984
Traducció a cura d'Àngel Igelmo i Pau Sanchis
Un enorme Baobab a prop de la ciutat de Bagamoyo, Tanzània
Foto de Jason

Permanentna revolucija jezika ljubavne poezije. umornim trockistima

Kako, godine 2007, pisati ljubavni poeziju?
ovo je vrijeme gusto od ljubavi.

svi nas, naime, umjereno vole.
teorija govori o potpunom izostanku kretanja.

tržište kaže: ako govoriš o ljubavi,
govoriš o bogu, ili obrnuto.

Pogačar misli: sve je bog = bog je ništa.
bombarder prepun opasnog značenja.

ali negdje u kutku te ljubavi, kada je pritisneš uz zid,
izrasta nešto bezrezervno.

rezervat uzimanja i davanja.
i u njemu baobab čijom se krošnjom uspinješ k nebu.

na kraju znaš: jedina strašnija stvar od fašizma
je umjereni fašizam.

Marko Pogačar
Baobab. A la ciutat de Dakar, Senegal.
Foto de jim sandkvist

És quan dormo
que hi veig clar
J.V.FOIX

Pensar la nit que em pensa
faig,
sabent que l'existència
no és ben bé una propietat.

Adormint-me ja,
només queda ordenar els arbres
en filera,
col·locant a un cap
el bonsai del passat
-una arbocera-
que s'engrandeix
i jo m'esforç a fer minvant,
ubicant a l'altra punta
un somni,
un possible,
un futur,
un baobab.

És de nit,
satèl·lits,
quan jo em faig gran.

Emili Sánchez-Rubio
Palma, 9 d'abril de 1983
Al voltant d'un baobab. Kissidougou, Faranah, Guinea
Foto de Jonathan D. Müller
La vaga del vell pollastre

Un matí el vell pollastre
ja no va voler cantar.
Les gallines, estranyades,
“què et passa?”, van preguntar.

-Vell pollastre, estàs afònic?
O potser t’has refredat?
Ai, ai, ai se’t veu lacònic.
No estàs pas enamorat?

-Com que avui no has cantat
ningú no s’ha despertat
i les vaques de l’estable
per munyir se’ns han quedat!

-Els garrins de la porquera
no fan res més que plorar
perquè amb la truja d’esquena
ja no han pogut mamar.

I llavors el vell pollastre
va respondre amb dignitat:

-Ja sóc vell i estic cansat
de cantar sense sentit.
A la gent ja no li agraden
cap dels meus quiquiriquis.

- He escaïnat a Alexandria
fins damunt d’un baobab.
I he de dir que no hi ha públic
més roí que el de ciutat!

-Dels matins de tot el món,
n’era jo l’emperador.
I ara mira quina cosa:
s’han comprat despertador!

Andreu Galan Martí
(Alboraia, 1980)
Baobab, Andavadoaka, Madagascar.
Foto de Sarah Perrin
Mossegades blanques en glaç sagnant

Tangents llepades de sol
et salen la pell molla,
sóc llaminera en esguard
de ferm bronze i setí nu.

Pupil·les atzabeja
fiten el meu desig
despullant pensaments
de murmuri albí somort.

Llavis envaïts
per timbres tebis
desperten el zel
en fluctuants ondulacions
baix el meu ventre
en alentida escomesa.

Retallem enquistats
dubtes sublimats,
vogim el ritme
molsut dels baobabs,
esgüellant en l'èter fluid
que reposa omplint-nos
l'espai de la batalla.

Mans vacil·lants tracen
llises mossegades blanques
en les cuixes circumfuses,
amants en dissolució
dels mòrbids fluxos
dissipant àtoms murmurats.

Embats humits llisquen
vers les goles de gel,
altra torn esberlades
en bocins de foc,
reflectint en els llençols
una història secreta
de dúctil cristall trencadís.

Fenedura que s'obre
- amatent esquinç sagnant
de dolçor robada -,
quan en la nit esfereïdora
estremirem escarabats
en ofegat brogit pervers.

Pulsacions sota l'epidermis
de les gemmes que penetren
vels opacs i transparents;
esgarrapem les parpelles,
oint udols banyats en negre.

Submarins de les nostres pells,
et regalo un bocí de la meva carn
oferta palpitant i sagnant encara.

Tu em deleixes en el ritual
llong de consagrar-la,
abans d'assaborir-la
en queixalades viscerals,
sàvies dosis de sal i pebre.

Mentre jo em dessagno i moro
extasiada en la bellesa
del ritu sacramental
dels nostres cossos
pentinant - fora tediosa nit -,
els rastres de cera inflamada.

Marta Coll

Un baobab gegant entre Dakar i Sanit-Louis, Senegal.
Foto de Jess
Els arbres de l'amor

En la llunyania, allà,
- senyalés amb al mà-
on la boira difumina
els únics 5 arbres
que no es poden esborrar
ni quan el cel plora.

Allà, on el salze, el primer,
no ha deixat de plorar,
amb les seves branques i fulles
que cauen per la força
de la tristesa que li dóna
vida per continuar plorant.

O allà, on el roure, el segon,
empès per la falta d'amor,
ha fet de la seva pell,
una cuirassa de plom
on parla amb la soledat
que l'acompanya ja fa tant anys.

O allà, on el faig, el tercer,
recorda tots aquells estius
que temptejava l'amor amb els dits
fins que s'esborraven com un fantasma,
el desamor de la joventut
en dèieu als boscos de faigs.

O allà, on la secuia, el quart,
porta tants anys enyorant
el seu primer amor,
que recorda tant bé i
tant orgullós n'està.

O allà, on el baobab, l'últim,
ha esperat any rere any,
fent de l'esperança la desesperança,
i deixant que les seves fulles
es panseixin, semblant mort
un arbre viu.

En quin dels 5 arbres et vols arrecerar
de les llàgrimes del cel?

Deixa'm continuar sota elles
que em fan sentir viu,
notar la fredor recorrent la meva pell,
la humitat en els meus dits,

Sentint els 5 desamors tots junts
en el lament del meu cor.

Enric Bisbe Gil

El baobab més gran del Senegal !!
Foto de Laeti... ღ
Serengueti mare

Nit a la sabana:
imatges o simfonies.

Núvols prenyats de llavor
sembren musica arreu.
En un llac de sons
cauen gotes de tambors i trons.

El xaman canta;
sons guturals a les cordes:
cor de granotes en zel.

El baobab balla argentat
sota l'astre ple de llum
(i fa ballar les branques).

Crits a la llunyania,
festeig i cants:
l'ofrena de sang a la vida.

Ocells de nit
sobrevolen l'espectacle
i el foc dels ulls del nouvingut
els il·lumina els ventres
blancs com la lluna,
a la que retornen
fidels de matinada.

Tot balla amb les estrelles
al ritme innat de l´herba
acariciada per vents
carregats d’història.

...i tu ballaves també,
descalça en un bassal,
embruixada de nit i musica;
ballaves com una flama
amb el teu fill en braços,
aixoplugat pel teu rostre.

"Quetzcoatl"
Baobab a la platja de Wimbe, Pemba, a Moçambic
Foto de Ton Rulkens
Baobab. Saadani, Tanzània
Foto de Gabi
↧
Search

Desena Celebració del Hanami a Masquefa

April 20, 2020, 10:48 am
$
0
0
Ja cau la pluja;
d’aquesta primavera
són les llàgrimes?
Qui no sent la recança
si el cirerer es despulla!

Ōtomo no Kuronushi
 ~
2020
Hanami Virtual•Hanami Confinat

•花見•
 ~
-Oh!- només deia
davant la floradissa
del puig Yoshino.

Teishitsu
(Kioto,1609-1673)
 ~
El Hanami a Masquefa
Des del 2010, gairebé cada any, celebrem a Masquefa la festa del Hanami, la jornada de contemplació dels cirerers florits.
Hem adaptat la celebració japonesa i cada any en aquestes dates anem caminant cap un camp de cirerers, allà esmorzem, una colla de poetes amics diuen poesies i després és fa un piscolabis amb begudes i dolços que ha portat l’organització i també molts dels participants.

Copsar els petits bons moments de la vida
El Hanami és la contemplació dels cirerers florits, observar les seves flors efímeres, sabent que duraran pocs dies però que l’any vinent hi tornaran a ser. Gaudint aquests moments en companyia de la família, els amics, els veïns, cantant, dient poesies, explicant histories, ... tot fent un petit pícnic o piscolabis.
El sentit d’aquesta jornada és una barreja de sentiments contradictoris : La bellesa dels cirerers florits i de les seves flors. La tristesa per les coses que són efímeres. La bellesa, la sensibilitat, l'emoció i el gaudiment per les coses petites o efímeres, la consciència de la caducitat i fugacitat de totes les coses i la lleugera sensació de pena agredolça que implica el seu consum, el desig i l’esperança que tornarem a viure bons petits moments. La naturalesa ens ofereix uns espectacles que moltes vegades no sabem mirar ni agrair. La vida moderna no deixa gaire espai per a la contemplació. Per això cal saber copsar els bons moments de la vida, que són preciosos però efímers, com les flors del cirerer. Com la curta durada de la vida i la conseqüent joia i sentiment de gratitud que hem d'expressar pel fet d'estar vius.

 
Hanami Virtual. Hanami Confinat
Aquest any 2020, en que hem d’estar tots a casa, que no podem sortir al carrer i no podem anar a contemplar l’espectacle dels cirerers florits, és per això que hem volgut fer aquest apunt al blog per tal de celebrar i gaudir del Hanami, encara que sigui de manera virtual. Ara més que mai que cal gaudir dels petits i senzills bons moments de la vida, que són preciosos però efímers, com les flors del cirerer.
Així, si voleu, podeu llegir i escoltar aquestes poesies i admirar els dibuixos, pintures i fotografies. I si en teniu ganes podeu acompanyar el moment bevent un té o alguna altre beguda i fer un mos d’allò que més us agradi.

Respira

Respira, ja no hi ha fum
ni a les parpelles mandra.

Una esquerda bat guix i maons
per eixamplar-se.

Amb punys i ungles fes el forat
més gran, immens.
Retrobarem tot el perdut,
i més enllà dels nostres somnis

Jordi Muntaner
Març 2020
~
Ah, com encalça
les flors de cirerer
el calabruix!
 ~
Árbol

Hago cola en el supermercado.
Justo al lado, hay un jardín.
Hay un árbol muy alto cuya copa
parece tocar el cielo gris.
Lo observo mientras una llovizna me acaricia la cara.
Aunque el cielo está gris, hay una luz especial.
O quizá veo que algo se ilumina allá arriba.
Sí, algo se ilumina allá arriba.
¿O es mi mirada la que se ilumina cuando miro hacia el cielo?
Mi mirada es ese cielo que miro desde la cola de la tienda.
¿Soy yo ese cielo ahora?
Siempre me ha atraído mirar
el punto de fusión entre un árbol y el cielo.
Quizá, porque mirar cómo se proyectan
los árboles hacia el cielo me hace viajar
a un espacio que lleva al infinito.
Sí, ahora soy ese infinito,
los instantes que dibujan mi espera en la cola.
Unos momentos de infinitud
mientras soy ese cielo que me mira.

Mercedes Delclós
Premià de Mar, 2 de abril de 2020
~
No ens queixaríem
d’aquesta vida nostra
si ens la prenguéssim
com fem amb la florida
dels cirerers salvatges.

Murasaki
(ss. X-XI)
 ~
'Hanami 3' de Agnès Bompy
                           “Caer fue sólo la ascensión a lo hondo”
                                                          José Àngel Valente

Transformacions

Abril.
Capes de glaç
en els replecs
ombrívols del bosc.
L’ultima llum de l´hivern.

Blancor de la neu,
la fondària et crida.
Batec invisible i arrel.
Aigua profunda,
llum dels cirerers en flor.
Nevaran pètals,
mans invisibles esculpiran
petites cireres verdes.

Igual que vosaltres,
neu i flors,
vull estimar el desésser,
vull que es reveli
-en mi o sense mi-
allò que demana ser.

Esperança Castell
23-4-2017
De ‘Blau argila’ (Meteora 2018)
 ~
 
Cirerer

Cirerer, cirerer que floreix,
cirerer que es marceix.

Santōka Taneda
(Yamaguchi, Hofu, Japó, 3.10.1882 - Matsuyama,
Ehime, Japó, 1.10.1940)
 ~
Josep Madaula, 2012. Cirerers
Cirerer del meu jardí
Poema des del confinament

“Me’l miro cada dia,
ja fa un mes,
potser perquè ara tinc temps,
tot el temps del món.

Em parla de les busques,
del seu moviment,
ara que tot sembla aturat,
com una llàgrima de gel.

Em fa partícip de la bellesa,
sempre efímera,
que neix, creix i se’n va,
seguint la dansa dels astres.

M’assenyala el vol de les abelles,
a la recerca incessant,
nèctar, pol·len, vida,
mentre a dins meu tot emmudeix.

Es despulla d’un bonic vestit
i molt a poc a poc
se’n posa un altre de diferent,
cal, diu, seguir el viatge.

Em regala la força dels seus colors
just a mig matí,
però sap fer-los més bells encara
quan declina la tarda.

Em deixa una confessió del Sol,
farà mil nius sobre els seus braços,
tants com les ganes de viure
tants com la fe en el món.”

Enguany he aprés a contemplar-lo,
mai li havia dedicat tanta atenció
malgrat sempre fos tan a prop.
Les gràcies et dono, cirerer del meu jardí.

Franc Guinart i Palet
4-04-2020
~
Cirerer

Oh Japó,
estan florits els cirerers
dins del mar.

Tōyōjō Matsune
(25.02.1878, Tsukiji, Tòquio, Japó - 28.10.1964)
 ~
Fulles

Arbres…
amics arbres,
m´agraden
les vostres fulles.

Quan la fulla es desprèn
d´una branca a la tardor,
goso contemplant-la,
sentint…
forma, tacte, color.

Si la fulla cau al riu,
lliscant per aigües transparents,
té un recorregut FLUIT,
encara que trobi
obstacles… entrebancs…pendents.

Però arriba el moment,
del final del camí,
que es fon
amb la mare mar…
el seu millor destí.

És una lliçó per a la humanitat,
deixar FLUIR la nostra vida
adaptant-nos al camí…
i quan arribi el final,
trobarem l´horitzó sens fi.

Margarida Bernús
(abril 2020)
 ~
He vingut a veure florir els cirerers,
reposo sota les branques en flor
i dormo.

Buson
(1715 -1783)
 ~
'Hanami' de Tessa Lang
El niu del cirerer

Arbre verd del meu record
puntejat d'espurnes grana,
qui et pogués tornar a trobar
pel camí sense tornada!

En els meus somnis em veig
enfilat dalt d'una branca
amb la vermellor a les mans
que del meu cistell vessava.

Jo era tal com un ocell
que tenia el niu a l'arbre
i la rodona dolçor
un bes que m'embriagava.

L'arbre s'anava fent vell
quan jo era al niu encara,
van fer llenya del brancam
i pilons de la socada.

Ja no vaig tenir mai més
ni arbre ni niu. La branca
de la infantesa va ser
tallada amb el cirerer.

Rossend Sellarés
 ~
Els plàtans del meu passeig

Passeig que em portes memòria
de quan jo era molt petit:
de dia anava a l’escola
i, als capvespres de l’estiu,
jugava fins a nit fosca
per no anar-me’n a dormir.

En el meu passeig hi ha plàtans,
tota la vida els hi he vist:
pel seu cor corre la saba,
pel meu, records sense oblit.
No en tenen la culpa els arbres,
dels afanys que em van per dins.

Esgarrapant-ne una escorça,
un diumenge de matí,
vaig festejar-ne una noia
que es va voler casar amb mi.
Qui ho diria que una soca
havia d’unir destins!

Ara, que el passeig em miro,
veig pares, avis i fills;
les imatges ressuscito
com les escenes d’un film.
M’adono que me l’estimo...
i em perdo passeig endins.

Rossend Sellarés
 ~
Al peu de l’arbre
sopetes i vinagreta
!i els cirerers¡

Matsuo Bashô
(1644, Ueno, Iga, Japó - 28.11.1694, Osaka, Japó)
 ~
Cirerers florits a la Vall de Lord. 2007. Jaume Adam Vidal
El Magnolio

Te yergues en la tarde como un tótem.
Voz de la tierra,
imagen de sabiduría antigua
que asciende hacia la luz.
Las hojas de hermosura noble
entretejidas de magnolias
en perfecta armonía
parecen los versos de un poema.

Bajo tus ramas de madre
se sosiegan los pensamientos,
enlentecen los días
y la sangre se apacigua.
Quietud de soledad deseada.

Ningún dios me había cobijado
con la misma exacta devoción.
El ser y el no-ser se encuentran
en la nada plena.
Acogida en tu regazo
vislumbro los espacios del misterio.

El tiempo no son horas
sino sol que acaricia.
La lluvia ha mitigado tu sed
y resplandeces en esta tarde de estío,
al borde del anochecer,
sin hacerte preguntas.

Te basta el agua y la tierra.

(En el jardín de El Habana, Asturias).

Trinidad Casas
(Del poemario Escaleras al mar)
 ~
Quantes emocions
Vénen ara al meu cor,
Cirerer florit…!

Matsuo Bashô
(1644, Ueno, Iga,Japó - 28.11.1694, Osaka, Japó)
 ~
Els nostres amics

Els darrers dies
Els arbres
A ciutat
Com als pobles
Estan tan estranyats
Com contents

Gairebé no els fuma
Cap cotxe
La seva verdor
Ha recuperat
un resplendor
en aquest inici de primavera
com fa anys
que no es veia.

Els arbres
Que ens donen la vida
Poden respirar-la
Molt millor
Ara que els humans
Estem confinats
A casa

Tant de bo
Que quan sortim
Entenguem la importància
Dels qui ens acompanyen
I ens permeten
Seguir vivint

No som ningú
Sense els nostres amics
Els arbres.

Alexandra Farbiarz Mas
 ~
En aquest món
caminem pel sostre de l'infern
mirant flors.

Kobayashi Issa
(Kashiwabara, Japó, 1763 - 1828)
 ~
Llimoner

Una dona dorm

i una cuereta que saltironeja
va desformigant brancades

del teu llimoner.

* * *

El rou. El cel cobert. L’anunci
de pluja. (Plou. L’aigua vernissa
la pell de les llimones.)

Collita.

AQUEST "LLIMONER" INCLOU DOS FRAGMENTS DEL 
POEMA "VICTÒRIES" DEL LLIBRE ULLS AL BOSC (2019).

Esteve Miralles 
 ~
Devessall de llàgrimes,
pluja de la primavera!
¿Qui no plora digues,
quan el cirerer es despulla
de la seva flor nevada?

segle VIII
 ~
Toni Casany. Cirerers a Creixell
Benvinguda

Va sortir d’entre les pedres.
Va sortir d’entre les pedres.
A rebre la dona altament ferida,
que era jo, que ella deia veia trista.
Vam rebregar-nos entre cicatrius pendents,
vas obrir-te pas amb raigs de sol.
Vas cloure plors.
Vas obrir via. Vas obrir esguards.
Vas fer del malson un son. Uns somnis.
Desfer el grotesc, l’udol, el bram,
pintar d’innocència el banc i la barana.
Entraves rosada.
Entraves, Rocío.
Com qui no vol la cosa.
Com qui només passejava pel jardí reclòs
de la ciutat confinada i poruga i callada.
Amb olor de perfum fresc,
amb roba pigada, plena de Chambao,
amb frases divertides
i ulls oberts i bells de quaranta-cinc anys.

Rosa Maria Isart
en confinament general poblacional,
@rmisart dimarts, 31 de març de 2020 23:21h
No deixa de ser #poesiaconfinada
  ~
Flors de cirerer

Benignes joies,
flors de l’eixuta branca
fràgils i albades,
gràcils com papallones
a punt de dansar amb l’aire.

Glòria Judal
 ~
Toni Casany. Cirerers Florits
Murmuri d’abelles

Sota un cirerer florit, murmuri d’abelles, murmuri d’abelles...
sota un cirerer florit, murmuri d’abelles que m’adormí...

Amb aquell Serrat tan proper
vaig rebre l’alenada
que en aquell moment necessitava.

Però el temps d’estimar és tan fràgil…!
“quan menys t’adones es trenca,
se'n va donant-te una empenta
deixant-te un regust amarg”.

Sí, em vaig adormir sota el cirerer
i quan vaig despertar
em vaig trobar les mans buides.

Vaig seguir sota el cirerer florit,
però el murmuri d’abelles ja no em va adormir.
Vaig seguir somiant desperta.

Marisa Olivera
 ~
Flor de cirerer

Claror rosada,
llum prenyada de vida,
s'encén, s'apaga...
s'allunya de la branca;
és breu l'instant de viure.
 ~
M. Goicoechea. Sant Climent. Cirerer florit
La llum més dolça

Trencar-los tots, els miralls on t'emmiralles,
escampar-ne, després, els trossos pel terra
i descalç, fins a fer-te sang, trepitjar-los.

Anomenar-les totes, les formes del mal,
i cridar-ho: tu ets el meu enemic i tu ets jo!

Acceptar la derrota i les cicatrius. Tornar-la a viure,
una vida senzilla. I tornar a tastar, només llavors,
la llum més dolça a la carn molsuda de les cireres.

Ricard Garcia, 2020
 ~
Suau és el març
amb els cirerers florits.
Brunzir d'abelles

Salvatore Vinyatti
 ~
Bon dia

Els ocells fan la seva piuladissa
i cantarella matinal.
La pluja cau agafant forma
fa roimes i plovisqueja.
Les muntanyes de Mediona
les veig entre boires.
I Montserrat treu els seus pics
mes alts, entre teulades veïnes.

Hi ha silenci.
Tèrbol el dia. No fa fred.

Les plantes agafen
un color verd mes intens.
Algunes es posen immenses,
i treuen fills i primeres flors.

Es la primavera.
Aquest cicle nou
que com persones
ens toca reconquistar.

I com a humans,
em de recobrar de viure-ho
amb plenitud.

Respirant amb els ulls,
omplint-nos el nas d’olors variades,
i gaudint, com ha de haver estat sempre.

De totes, tantes...petites coses!!

Josepa Ribera
19-4-2020
  ~
Tallar una part,
Abans del fred, Cirerer.
Per seguir florint.

Blanca Wappenhans i Battestini
 ~
Flor de cirerer

Caurà la flor del cirerer,
d’albor sublim
encatifarà el terra
on jau l’aspror del dia,
acotxarà el cuc,
acollirà la nimfa,
s’hi hostatjarà el pregadéu...
Per als fugitius de mar enllà,
no hi haurà llençols blancs
ni horitzó, ni mortalla.
La bellesa nívia
dels cirerers florits
és per als amos del nord
i per als insectes.

Mercè Bagaria
~
Pels marges càlids,
flaires de farigola
tenyeixen l’aire.
  ~
Camins de pedra
amb flors de farigola…
sabates velles.

Manel-Jaume Sales Carda
 ~
• お花見 •
 ~
↧
↧

El 23 d'abril recomanem 11 llibres

April 22, 2020, 3:23 pm
$
0
0
23 d’abril, Sant Jordi, Llibres i Roses

Llegenda de Sant Jordi. Maximilian Liebenwein
Sant Jordi

Llibertador de donzelles,
brau cavaller, preferit,
- les roses s’obren vermelles
de la sang del vostre pit.-
Repreneu escut i llança
i el cavall feu galopar
que encara, per malaurança
en queden per deslliurar.

13 d’abril del 1929.
Josep Gibernau i Clos
(Castelló d'Empúries, 1887 • Masquefa, 1945)
~
Sant Jordi i el Drac. Raffaello Sanzio
~
Avui és 23 d’abril, diada de Sant Jordi, el dia dels Llibres i les Roses, per això avui fem aquest apunt al blog recomanant, des de l'equip i també d'amics del blog, alguns llibres que van d’arbres o que també hi surten els arbres.
~
En Joan Vicenç Lillo i Colomar ens recomana :
"Eucaliptus" de Murray Bail, Edicions 62.
Aquesta novel·la, aquest llibre, m’ha fet mirar l’eucaliptus d’una altra manera, és a dir m’hi he aproximat amb ganes de poder-lo conèixer millor, si no com amic sí com a explorador interessat i respectuós. El llibre dona nom a una espècie d’eucaliptus a cada capítol, i entre mig n’anomena moltes més. És, però, una novel•la d’amor molt original i moderna, encara que escrita a la manera de les velles rondalles: Un vidu enamorat dels eucaliptus que viu a Austràlia, amb la seva filla Ellen, coneguda per la seva bellesa a toga la regió, promet la mà d’aquesta a aquell que sigui capaç d’identificar i anomenar correctament totes les espècies d’eucaliptus que té plantades a la seva propietat ... Em va agradar molt.
~
J.D. Fernàndez i Brusi ens recomana dos llibre i ens diu :
No són les darreres novetats editorials, ni tampoc cal que ho siguin: sovint darrer no vol dir millor ni més original, aquell que sigui arbreferit les gaudirà igualment però…
El 17 d’octubre de l’any passat, va tenir lloc un dels actes de la commemoració del 20è aniversari del Jardí Botànic de Barcelona: una conferència d’en Francis Hallé. I allà va ésser on vaig trobar una agradable sorpresa: en Gustavo Renobales, de l’editorial “Libros del Jata”, amb el “Plaidoyer pour l’arbre”(setembre 2005, Actes Sud) d’en Francis Hallé amb una cuidada traducció d’en Lander Renteria (ell vol el cognom sense accent !) al castellà.
“Alegato por el árbol”. Francis Hallé. Libros del Jata, és pel gaudiment intel·lectual de trobar respostes a certs enigmes que tot entusiàstic es pot plantejar, per observar i viure l’arbre des d’una perspectiva moderna gaudint dels excel·lents dibuixos d’en Francis Hallé, per l’aventura que suposa l’evocació dels paisatges exòtics viatjant pels arbres d’altres latituds. Al cap i a la fi: un bon pretext per acabar encara fer-nos més preguntes sobre qui són i com viuen els arbres !
 ~
Es tracta d’un florilegi molt ben escollit, un trencadís de moltes sensibilitats que ens apropa a la bellesa dels arbres de formes molt diverses. Pels que necessitem guarir-nos de qualsevol confinament (l’imposat per la malaltia, per la feina, per la política) és un refugi on poder anar i en qüestió de minuts viure l’evocació de la natura en forma d’arbre. Versos que arreceren i alliberen l’esperit…
Com deia l’ecòleg Margalef: “per a descriure apropiadament la complexitat d’un arbre cal un poeta”.
He d’afegir que aquest llibre per a mi té un significat molt especial: allà on es va presentar -un marc incomparable com és la Pedrera- vaig conèixer personalment en Francesc Mas. La data era molt ben escollida: naixia la primavera del 2007 i era el dia internacional de la poesia…
J.D. Fernàndez i Brusi
 ~
Fa uns anys vaig conèixer al gran periodista, geògraf, historiador, naturalista, divulgador i millor persona, que és en César-Javier Palacios. La seva passió per tot el que fa, vessa en els continguts del llibre que vos present. En una visita a l’illa de Mallorca, em va regalar aquesta joia de llibre que guard amb molta estima. És un llibre d’arbres monumentals i singulars de les Illes Canàries, una selecció de 107 arbres i arbredes presents a l’arxipèlag. Evidentment no hi són tots els que podrien ser-hi.
Els textos del llibre són d'en Cèsar i les fotos de Domingo Trujillo i alguna de José Manuel Moreno. De cada arbre que apareix al llibre, trobam una fitxa descriptiva de les característiques morfomètriques, el nom científic de l’espècie, el nom comú de l’arbre i el nom popular de l’exemplar, cosa importantíssima aquesta darrera, doncs dóna la idea del ”arrelament” de l’exemplar a la societat i cultura on pertany. A més es troben dades d’on està situat físicament i com arribar-hi per poder visitar-lo. L’objectiu inicial d’aquest llibre era servir de base per posar en valor aquests magnífics exemplars i servir de base per al desenvolupament dels catàlegs regionals d’Arbres Singulars i Monumentals de les Canàries. Però no és un catàleg simple i pla, en cada un dels fulls dedicats a l’exemplar, es desgrana una gran quantitat d’informació, no només tècnica, que hi és, però sobretot informació recopilada provinent de la tradició oral. Es coneix bé la gran feinada de compilació de dades i llistats fetes per personal tècnic i agents forestals dels departaments de medi ambient, botànics i excursionistes, però també a partir de coneixements de pagesos i pastors, a més de informacions bibliogràfiques de luxe recollides als anys 40. Però una de les coses de més valor que apareixen al llibre, són les històries aconseguides en centenars d’entrevistes fetes a veïnats, d’on sortiren informacions que quedaren reflectides en el textos i que així podran perdurar molts anys.
Cada text és una meravella, com un full d’un llibre de poemes, delicat i just, no n’has de llegir masses de cop, 2 o 3 màxim a la vegada, roegant-lo, assaborint-lo, digerint-lo, xalant-ne...El recull de fotografies és molt bo i complet, afegint de vegades fotografies antigues de gran valor documental. El llibre és de gran format i tapa dura, amb un disseny molt cuidat i fotografies a tot color. Si ja les Illes Canàries tenen enorme bellesa i racons d’indescriptible impacte visual, amb aquest llibre se’ns anima a recórrer racons més secrets i oblidats on el respecte a aquests gegants verds ha perdurat durant segles.
Rafel Mas Ferrer
Sant Jordi, 23 d’abril, Santa Maria del Camí. Mallorca
~
La Susanna Martínez ens recomana i fa la ressenya d’un llibre que va coescriure :
"Cómo plantar un árbol, comer sus frutos y descansar a su sombra". Jordi Bigues, Susanna Martínez. Editorial Fundación más árboles, | Terra.org - Ecología pràctica.
Escriure un llibre mai és fàcil. Ni pels temes econòmics, ni per la soledat que suposa escriure, ni per la indeterminació de si el lector apostarà per ell. D'alguna manera tots els que escrivim, en el format que ho fem, ho fem per ser llegits o escoltats, com en un audiollibre.
Quan em van proposar coescriure "Cómo plantar un árbol, comer sus frutos y descansar a su sombra", allà per 2010, em va fer molta il•lusió. Sóc enginyer tècnic agrícola i era un moment idoni per relacionar la meva part tècnica amb la de comunicació, que sempre he intentat compaginar.
El llibre està dedicat a qui estima els arbres, com vosaltres els que feu i llegiu el blog Amics Arbres • Arbres Amics. Si us submergiu a les seves pàgines hi trobareu des de temes pràctics fins a textos filosòfics, passant per cròniques de la lluita de molts activistes per a preservar arbres i boscos. Us convido a un passeig ben arbrat.
~
Francesc Mas i Castanyer també ens recomana dos llibres :
“Els fruits saborosos” de Josep Carner Puigoriol. N’hi ha diverses edicions, de Edicions 62, Editorial Educaula62, Quaderns Crema.
A Els fruits saborosos, escrit a principis del segle passat i que Carner el va anar revisant al llarg de la seva vida, Carner explicita alguns dels elements que caracteritzaran els postulats del Noucentisme, la Grècia clàssica, la mediterrània, la cultura popular, la Catalunya ancestral i la Catalunya ideal, ... En aquest poemari l’autor parla dels fruits dels arbres del nostre paisatge lligant el destí de cada fruit al d'una figura humana. Unes poesies precioses, molt delicioses i agradables d’assaborir. El llibre ha esdevingut un clàssic de la poesia i la literatura catalana.
~
Josep Gordi és professor de Geografia a la Universitat de Girona i un enamorat dels arbres, els boscos i els paisatges. Sobre aquestes temàtiques ha publicat nombrosos articles i llibres.
Aquestes pàgines parlen del paper dels arbres en diferents cultures i religions per tal de mostrar l’important protagonisme que han tingut en el nostre passat i que els ha convertit en un símbol d’abast mundial que apareix en les imatges de moltes institucions polítiques, educatives, sanitàries i ambientals. La mirada que l’autor ens ofereix se centra en els vincles més emocionals i espirituals que s’han establert entre les diferents civilitzacions i els arbres. Després d’un ampli repàs històric, trobem un capítol titulat "Arbres, folklore i literatura", dedicat a fer un senzill tast dels estrets vincles entre els arbres i la literatura. I finalment entrem en el darrer capítol, titulat "Comunicar-se amb els arbres", que constitueix la part més propositiva d’aquest llibre, ja que el seu objectiu és fornir-nos d’unes senzilles eines per acostar-nos als arbres des d’una altra mirada, molt més emocional i amorosa.
~
La Marisa Olivera ens recomana :
Un llibre on també parla dels arbres. “Llibre de les imatges perdudes” combina la tradició poètica de l'haiku, amb unes proses líriques que en segueixen la pulsió a l'estil dels haibun japonesos i uns detalls gràfics de sumi-e. Un llibre total que defineix molt bé dues de les passions del seu autor: les literàries i les plàstiques... Abraham Mohino i Balet (1969) és escriptor i escultor i és un dels principals haikuistes actuals en llengua catalana i ho és per diferents motius, no sols per la coneixença de la forma i tradició clàssica tan japonesa com catalana, o perquè hagi impartit diversos tallers a escoles d'escriptura sinó perquè ha estat dels pocs que s'han plantejat reformular l'esquelet o explorar noves possibilitats conceptuals d'aquesta composició.
~
L’Àngels Mas i Tort ens recomana :
David George Haskell, biòleg i poeta, és professor a la University of the South i autor de diversos assaigs de divulgació científica. Viu en Sewanee (Tennessee), on ell i la seva dona gestionen una finca dedicada a l'agricultura orgànica.
En aquest llibre, Haskell recorre el món per relatar les històries d'una dotzena d'arbres molt diferents entre si: en reserves naturals, en parcs urbans, a les voreres de la metròpoli o en un turonet japonès, troba el so de la natura comunicant-se i creant el que ell anomena "la comunitat dels éssers vius". I amb la seva característica barreja de poesia i ciència, ens parla d'arrels i records, de llum i de gravetat, de clima i de minerals, de conservació i de destrucció, i finalment del que importa: de la comunitat dels éssers vius, vinculats per les històries fascinants que ens expliquen els arbres.
~
Observatori del Paisatge de Catalunya ens fa saber que acaben de publicar el :
“Catàleg de paisatge de Comarques Centrals”, Pere Sala i Martí, Jordi Grau i Oliveras. Observatori del Paisatge. Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya.

Aquest Catàleg, el sisè que es publica en forma de llibre, pretén apropar a la ciutadania aquesta eina de servei al planejament i reforçar el coneixement i la posada en valor dels paisatges de les Comarques Centrals. El Catàleg identifica 27 unitats de paisatge, per a cadascuna de les quals es descriuen els elements naturals i humans que constitueixen el paisatge, l'evolució històrica, l'organització actual, l'expressió artística, la dinàmica, els valors paisatgístics, les principals rutes i punts d'observació i gaudi del paisatge, una descripció de la possible evolució de la unitat, l'avaluació d'amenaces i oportunitats, i els objectius de qualitat paisatgística.
Es troba disponible a la pàgina web de l’Observatori. I es pot baixar en format pdf aquí : Catàleg de paisatge de Comarques Centrals (28,1Mb)
~

A Amics arbres • Arbres amics també volem recomanar :
El retorn a les arrels davant de el món d'avui. Prenent com a base cada part dels arbres, arrels, tronc, branques, ..., Hasier Larretxea ordeix la història del seu entorn: el poble, els boscos, la fusta, els arbres, la música tradicional, el seu pare aizkolari. Un llibre sobre com tornar a la naturalesa i les seves bondats, explicant també històries i : de la tala furtiva d'arbres, els últims oficis relacionats amb els boscos com ara els carboners, ...
El seu autor diu “El lenguaje de los bosques” vol ser el sender que escullis quan t'endinses en un bosc. Aquest llibre vol que creixi un arbre en el palmell de la mà desplegada. Vol mostrar l'alè i la respiració dels passos pendent amunt. El so de la traça sobre el mantell de fulles de la tardor. Voldria ser guia, brúixola i essència de tot allò que envolta l'arbre. Aquest llibre és terra, arrel, escorça, branca, fulla i fruit. És nus i tremolor. L'essència empolvorada d'una vida adobada entre l'espessor de la natura. A aquest llibre li agradaria sortejar la boira que ho cobreix tot per alba en un racó del paisatge en què els ocells li canten a el nou clarejar del dia. És la llavor d'una vida que floreix en els retrobaments i en la recerca del full de ruta de la infància que curt mirades i essències. Voldria representar la ramificació que s'eleva cap al cel clar, on es retroben les generacions, el món rural i la vida a la ciutat. Aquest llibre vol ser indagació i reflexió, ruta i aixopluc.
~
~
↧

Arbrecidi a Olot

April 28, 2020, 10:16 am
$
0
0
Tal·len un roure centenari del
barri del Xiprer d’Olot per poder
construir el jardí d’un nou habitatge

Entre tristesa i dolor. Aquest és el sentiment que tenen els veïns del barri del Xiprer d’Olot després que aquest dilluns a la tarda s’hagi tal·lat un roure centenari. Desconeixen si hi havia els permisos en regla i l’Ajuntament d’Olot ho investiga.

Durant dècades havia crescut en una zona tranquil·la, al costat de diverses cases i de les instal·lacions de l’INS la Garrotxa d’Olot, en un petit espai verd que delimita els habitatges i un terreny agrícola, molt a prop de l’Hospital d’Olot. Un espai on també hi ha diversos animals, com ànecs, xais i gallines, propietat del centre educatiu i on els alumnes hi fan les pràctiques.

El creixement urbanístic que està vivint la zona, però, amenaçava aquest roure centenari, que ha tingut la desgràcia de trobar-se dins d’una de les parcel·les que s’estan edificant, concretament on s’hi ha de construir el jardí d’una casa, al carrer Llenyataire.
Olot Televisió ha parlat amb diversos veïns que aquest dilluns a la tarda es van apropar fins a la zona preocupats per la tal·la del roure. L’operari que hi treballava no va poder aportar més informació que les ordres de tal·lar l’exemplar per encàrrec de l’empresa promotora dels habitatges.

Juntament amb el president de l’associació de veïns, Jordi Corominas, també hi va acudir el professor de l’INS la Garrotxa i regidor de l’Ajuntament d’Olot, Josep Guix, qui va alertar a Mas Subiràs, propietari dels terrenys, que va assegurar que desconeixia la situació.
Els veïns van aconseguir parlar amb el propietari de l’habitatge que es troba en construcció, que va assegurar que “l’arbre hauria estat tal·lat sí o sí” perquè feia “nosa”.
Alguns veïns de la zona han lamentat la tal·la d’aquest arbre, com es pot veure amb aquesta piulada a Twitter. L’Ajuntament d’Olot investiga ara si hi havia permís per la tal·la. Sigui com sigui, cent anys d’aquest exemplar han desaparegut en qüestió de minuts.

· Article publicat a GarrotxaDigital!cat el 28.04.2020
↧

Un bosc verge a Polònia

May 4, 2020, 8:25 am
$
0
0
Białowieska
L’últim bosc verge d’Europa

Refugi i bressol mundial dels últims bisons europeus que viuen en llibertat, aquesta reserva natural situada a la frontera entre Polònia i Bielorússia és l’exemple de com era gran part del continent europeu fa milers d’anys.

Estem arribant a la part més nord-oriental de Polònia, frontera amb Bielorússia. Després de travessar grans extensions despoblades de praderes infinites, cau la nit a les quatre de la tarda un 30 de gener. Som a la reserva natural del bosc de Bialowieza o, com l’anomenen els polonesos, Puszcza Białowieska. És l’últim bosc verge d’Europa.

Sembla l’últim viatge. La intranquil·litat es traspua als aeroports pels quals hem passat. Ens arriben notícies de Wuhan i d’un virus nou. Llavors no érem conscients que el covid-19 canviaria el nostre món i que la llibertat que sentíem es veuria tristament amenaçada en poques setmanes. La recerca de l’últim reducte verge del continent es carrega de significat davant la tempesta que està a punt d’arribar.

A prop del destí, una recta s’endinsa en l’espessor que condueix al poble de Bialowieza, d’on pren el nom el bosc. El termòmetre del cotxe marca -5 ºC, neva copiosament, els fars del cotxe il·luminen els flocs i les siluetes dels arbres creixen fins a la vora de la carretera.

Les teulades es desperten blanques a Bialowieza, un petit poble d’aproximadament 2.500 habitants que es troba en ple cor del parc nacional. Som al centre d’Europa. Aproximadament dos-cents cinquanta quilòmetres ens separen de la capital polonesa i seixanta quilòmetres de Minsk, la bielorussa. L’ambient és fred, neva i fa olor de natura salvatge.

Endinsar-se en un món primigeni
El guia ens espera abans de l’alba per començar la marxa. Hem carregat piles amb un esmorzar típicament polonès. Cogombres en vinagre, embotits fumats, ous remenats i un bon cafè amb llet. Comencem la caminada per endinsar-nos al bosc primigeni. L’empremta del guia marca el camí com si anés deixant molles de pa. Es nota el silenci. És aviat però els animals comencen a donar senyals de vida.

Detall dels fongs sapròfits, encarregats de mantenir l’equilibri del bosc
Podem veure i sentir la profunditat del bosc, ja que principalment està format per arbres de fulla caduca com grans roures centenaris, faigs i bedolls. La massa forestal que travessem comprèn una extensió total entre la part polonesa i la bielorussa de 141.885 hectàrees de bosc primari. Aquests boscos no han estat tocats mai per la mà de l’home. Segueixen intactes des del seu origen, la seva evolució depèn només de les pertorbacions naturals. Bialowieza comparteix l’estatus de bosc verge amb altres zones del planeta, com la selva amazònica, els boscos tropicals asiàtics o africans i altres de Sibèria i els Estats Units.

L’àrea té una importància excepcional per la conservació a causa de l’escala dels seus boscos de creixement antic. Conserva un complex molt divers d’ecosistemes forestals d’Europa Central i una sèrie d’hàbitats no forestals associats (prats humits, valls de rius i altres aiguamolls). Una de les claus de l’èxit d’aquest ecosistema és la riquesa del seu sòl, derivada de la quantitat de matèria orgànica produïda per la fusta morta, encara dreta i a terra, que condueix a una decisiva alta diversitat de fongs i insectes xilòfags.

Aquests boscos no han estat mai tocats per la mà de l’home

Dins de la gestió d’aquest bosc tenen com a màxima no treure’n fusta. Els arbres que talen perquè poden caure sobre carreteres o alguna línia elèctrica són dipositats a terra perquè el cicle de la descomposició se n’encarregui. Acostumats als boscos ordenats per la gestió de l’home, Bialowieza es mostra desordenat. Els arbres gegants es distribueixen de manera atzarosa, plens de fongs, molta descomposició, alguns no han suportat el pes de les últimes nevades. Comparteixen espai amb els arbres vius, exemplars enormes elevats fins als quaranta metres d’alçada i amb uns troncs que només es podrien abraçar amb un mínim de quatre persones. En aquesta zona, els roures més vells arriben a tenir cinc-cents anys.

Els arbres, omnipresents, semblen estàtues latents esperant la calor de la primavera per tornar a la seva exuberància. Una sensació de casa i veritat ho inunda tot. Segueix el silenci. Caminem sentint qualsevol so que ens desperti l’instint primitiu de rastrejar. En la llunyania sentim pica-soques que busquen l’esmorzar en vells avets morts, hi donen cops amb els becs per treure’n algun insecte. Acomiaden la nit amb un so que ressona per tot el bosc.

Un bisó a Białowieska
Seguim la marxa amb els sentits a flor de pell. La temperatura segueix sense pujar dels zero graus i són gairebé les onze del matí. La presència vital del bosc antic ho embolcalla tot. El mantell de neu i les fulles de roure fan que el passeig sigui còmode. L’anarquia natural transmet una sensació d’estranyesa. El rastreig s’ha convertit gairebé en un joc: els excrements d’herbívors o d’algun tipus de mustèlid ens entretenen. És molt important saber desxifrar aquests senyals per seguir caminant de manera segura. Sabem que, gràcies a la seva conservació, la riquesa faunística de Bialowieza és extraordinària, amb la qual cosa no podem despistar-nos. Segur que en qualsevol moment podem topar amb una de les moltes espècies d’animals del bosc. Aquesta fauna inclou poblacions sanes de grans herbívors com el bisó, l’ant, el cérvol i el porc senglar i grans carnívors com el llop, el linx i la llúdriga, entre d’altres. El nombre d’espècies és sorprenent. Podem comptar 59 mamífers, més de 250 ocells, 13 amfibis, 7 rèptils i més de 12.000 espècies d’invertebrats.

Patrimoni Mundial
Aquest parc natural és considerat l’ecosistema més ben conservat de bosc caducifoli i mixt d’Europa. A causa del seu valor únic, el bosc de Bialowieza va ser declarat Reserva de la Biosfera l’any 1977 i Patrimoni Mundial de la Unesco el 1979, també protegit per les directives d’Ocells i Hàbitats de la Unió Europea. Però per sobre de tot és el refugi i bressol mundial dels últims bisons europeus ( Bison bonasus ) que viuen en llibertat, i que van estar a punt d’extingir-se durant els segles XIX i XX.

Als prats hi ha petites cabanyes destinades a l’observació de bisons
i altres espècies emblemàtiques
El bisó europeu és una espècie d’herbívor especialment adaptat al bosc. La seva tasca com a regulador de l’ecosistema és notable. Menja tota classe de plantes, escorces, arbres joves i branques, de manera que ajuda a modelar i estructurar la forma del bosc. És l’animal més gros d’Europa.

Una característica principal en la forma del seu esquelet -que, a més, el diferencia del bisó americà-és la disposició del cap. El bisó europeu té catorze parells de costelles i cinc vèrtebres, mentre que el bisó americà en té quinze parells i quatre vèrtebres. L’americà està adaptat a menjar als prats, on la pastura està arran de terra, fet que provoca que el seu cap estigui més baix. L’europeu, que viu una gran part de l’any amagat al bosc i s’alimenta de branques i arbustos, té el crani més allunyat de terra. Un distintiu dels bisons és la seva gepa, que en els americans és més grossa, però no tan alta. I no està formada de greix o múscul com es podria pensar, sinó que neix de l’allargament dels ossos de les vèrtebres, ja que han d’aguantar caps de més de cinquanta quilos. Els europeus són més alts i prims que els americans i amb les potes més llargues.

Un dels menjadors gestionats pel parc natural per
assegurar la supervivència dels bisons durant l’hivern
Durant el passeig trobem petjades recents de bisó. El grup es posa nerviós. Aquests animals, que poden arribar als mil quilos de pes i fer fins a dos metres, no són animals de companyia. Poden córrer a 35 quilòmetres per hora. Mil·lennis d’evolució els han dotat de prou força i cornamenta per defensar-se dels depredadors. Al paleolític campaven per Europa en manades que es comptaven per milions d’exemplars. Les pintures rupestres d’Altamira en donen fe. Tenen la fama d’aguantar el tipus, per norma no fugen, i si es veuen acorralats carreguen sense dubtar, sobretot si tenen cries. Això no vol dir que siguin agressius, simplement que cal respectar el seu espai.

Una escena paleolítica
Busquem les clarianes de bosc on els bisons pasturen a l’hivern. L’estiu sol ser una mala època per anar a observar-los, perquè hi ha molt menjar dins del bosc i poques vegades surten als prats. Entre els arbres abunden les herbes i plantes arbustives, base de la dieta del bisó. Gràcies a la humitat que regna en tot el complex, les falgueres, molses i fongs són també molt freqüents i estan representats per desenes d’espècies.

En la gestió de Bialowieza tenen com a màxima no treure’n fusta

Mentre travessem el bosc, manades de cabirols passen veloços entre els arbres, possiblement espantats per la presència de grans carnívors com el llop. Ens quedem embadalits veient-los córrer sobre la neu, sembla que suren. La caminada sempre es desenvolupa en silenci. La sensació de ser observat és constant.

Observant bisons
S’obre el bosc i hi trobem un grup d’una trentena de bisons compost per femelles, vedells molt joves i mascles imponents. Noten la nostra presència. Tots els exemplars ens miren, els que estaven tombats descansant o rumiant s’aixequen de terra per no perdre’ns de vista.

Paralitzats, estem entre emocionats i espantats per l’espectacle. Ens acostem sigil·losament, els observem i els fotografiem. El guia ens ordena deixar la distància de seguretat. Som davant d’una imatge de fa més de deu mil anys. Experimentem una escena paleolítica.

Text i fotos : Pablo Chacón
· Article publicat al diari Ara el 03/05/2020

· Més informacions sobre el bosc de Bialowieza :
· Polònia seguirà talant arbres del bosc de Bialowieza
· A Wikipedia : Bosc de Białowieża
↧

Arbres amb història de la Garrotxa

May 12, 2020, 10:17 am
$
0
0
Guia d’arbres singulars de la comarca

Aquest llibre és el resultat del projecte ‘Busquem arbres amb història de la Garrotxa’, impulsat pel Parc Natural, l’objectiu del qual és contribuir al coneixement, a la catalogació i a la difusió d’aquests exemplars singulars de la comarca per reivindicar el seu valor patrimonial i activar mesures de protecció

Alzina del Mas Ornós. Foto de Xavier Bachero
Arbres amb història de la Garrotxa és un primer resultat del projecte “Busquem arbres amb història de la Garrotxa”, una iniciativa viva impulsada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que ha permès, fins ara, inventariar i documentar més de 500 arbres singulars per la seva edat, per la seva majestuositat, pel seu aspecte, per la seva història o perquè són citats en escrits, relats o llegendes.

Roure sobre els quintans de Comaderoure cap al coll de Pollastric. 
Foto de Xavier Pallàs i Marian
El projecte “Busquem Arbres amb Història de la Garrotxa” es fonamenta, sobretot, en la implicació de la població local. Tothom pot aportar i compartir els seus coneixements en la localització i identificació d’arbres singulars, o en la cerca d’històries, fets o anècdotes relacionades.

Alzina de la Torre o Alzina rodona. Foto d’Anna Ros Baró
La nova guia conté una selecció d’alguns dels arbres més significatius de la comarca amb l’objectiu de fer-ne difusió i sensibilitzar el públic en general. Situa en el mapa fins a 280 exemplars emblemàtics distribuïts pels 21 municipis de la Garrotxa. Per a facilitar la seva descoberta i identificació, la guia aporta fotografies, informació i dades de cadascun d’ells per apropar-los a la ciutadania de manera visual.

Roure de can Tomet. Foto d’Anna Ros
El projecte va comptar amb el suport de l’empresa Noel Alimentaria SAU, en el marc del conveni marc de col·laboració entre el sector empresarial de la Garrotxa i el Parc Natural de la Zona Volcànica, mitjançant el Cercle EURAM Garrotxa.

Aulina de Sant Joan de les Medes. Foto de Xavier Pallàs
El llibre Arbres amb història de la Garrotxa ja es pot descarregar des del web del Parc Natural
· Més informació i descàrrega del document :
· Projecte Busquem arbres amb història de la Garrotxa
· Arbres amb història de la Garrotxa: Guia d’arbres singulars de la comarca.[Pdf]

Roures de can Planes
↧
↧

Lymantria dispar una cooperació sistèmica

May 20, 2020, 8:39 am
$
0
0
Fumigacions amb Bacillus thuringiensis
als alzinars de Mallorca i Menorca

Un exemple de cooperació sistèmica, la que estableix un hàbitat com el d'alzinars per afavorir la creació d'humus, entre moltes altres accions i interaccions que desconeixem, és entès per la gestió tècnica forestal administrativa com un problema de plaga i punt.

Lymantria dispar

Hem hagut de comprovar com elements de la natura ens imposen tals radicals canvis en la nostra còmoda quotidianitat global que, més enllà de solucions d’immediatesa científica, política, social o econòmica, hem hagut de recórrer a la filosofia en el millor dels casos, o a fregar frenètica i trasbalsats una bolla de vidre, en el pitjor. Estam comprovant, de grat o per força com l’antropocè no serà una era geològica de llarga durada en la història de la Terra que duri centenars de milers, milions d’anys, sinó més bé un anecdòtic gra de sorra d’uns pocs centenars, alguns milers d’anys, si voleu, si la iniciam en el naixement de l’agricultura.

Tota aquesta farragosa introducció ve a compte per la insistent i perseverant arrogància en el seu equivocat plantejament col·legial que perpetren les, diguem-ne així, autoritats tècniques en matèria forestal pel que fa a comprensió de funcionament dels ecosistemes naturals forestals, dels boscos.

Perquè ens hem d’enganar? Els col·legis o escoles de formació forestal, enginyeria de monts, de forests, de guarderia forestal, que vaig conèixer en persona, varen néixer amb una idea absolutament intervencionista en la gestió dels boscos, que, si bé valorava aquest com a regulador, protector de recursos hídrics i de retenció dels sòls, era en l’aspecte de manejament silvícola, vivers, reforestacions, monocultius, explotació forestal en definitiva, on hi mantenia la seva principal raó de ser. Totalment centralista i centralitzada, jerarquitzada, corporativista i fortament addicta, com no podia ser d’altra manera, a l’esperit i concepció antidemocràtica del règim franquista durant el temps que va durar, i més.

Hem pogut comprovar, a Catalunya en pròpia carn, com de transició modèlica del franquisme poca cosa, molts estaments estatals essencials, polítics, judicials han restat intactes. Altres, en alguns casos nostàlgics, ploren la seva adscripció corporativa autonomia enlloc de l’estatal, o nacional, si ho voleu aquí.

D’acord, no me’n puc estar, ho havia de dir i gairebé ja ho he dit, però encara vull fer una consideració més per arribar on vull anar. Quan jo estudiava a l’escola forestal de Lourizan, a Pontevedra, dos anys de ric aprenentatge, coneixements i amistat, teníem un bon llibre de plagues forestals publicat l’any 1981 “Plagas de insectos en las masas forestales españolas” del “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación”, dic un bon llibre perquè les definicions, explicacions dels arbres i els insectes relacionats estaven molt ben estudiats i explicats. Un dels apartats important d’aquest llibre, el principal al cap i a la fi, era la lluita contra les “plagues” forestals, per exemple en el cas de la Lymantria dispar, la defoliadora de les alzines, recomanava el tractament amb DDT, Diflubenzurón , Triclorfón... Si aleshores, crec que ho vaig fer, jo m’hagués atrevit a criticar públicament aquells tractaments, en el pitjor dels casos m’haguessin tractat de roig esvalotador i extremista  i, en el millor, amb superior condescendència, em parlarien amb criteris d’equidistància i de necessitat de reflexions i estudis futurs del tema. Així anaven les coses aleshores.

Avui, aquests dies, la Conselleria de Medi Ambient i Territori, a les ordres del Conseller Miquel Mir Gual, de MES per Mallorca, ha fumigat en plena època primaveral un número indeterminat, però important, de quilòmetres quadrats d’alzinars, alguns dins Espais de Rellevància Ambiental. A la pàgina d’aquesta Conselleria, concretament la de Sanitat Forestal (deunhidó amb el nom) a l’apartat de tractaments fitosanitaris diu així:

- Els tractaments fitosanitaris: Consisteix en polvoritzar les fulles dels vegetals afectats mitjançant un producte registrat i autoritzat per aquest ús i plaga; les erugues, al alimenta-se de les fulles tractades, o bé al entrar en contacte amb el producte, moren. Cal tenir present que les erugues de L. dispar no neixen totes en el mateix moment i per tant, caldrà realitzar més d'1 aplicació, o bé utilitzar productes amb major persistència en el medi. En tots els cassos, caldrà disposar del carnet de manipulador d'usuari professional de productes fitosanitaris per l'aplicació de qualsevol d'aquests productes.

 Aquesta actuació s'ha de realitzar quan es detectin les primeres erugues, que generalment es produeix cap al mes de abril o maig.

 L'endoterapia (injeccions a tronc de productes fitosanitaris) també té una bona efectivitat en la lluita contra aquesta plaga.

 Les substàncies actives que es poden utilitzar: (sempre productes registrats i autoritzats pel Ministeri de Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient.):

1.       Bacillus thuringiensis variedad kurstaki: Insecticida biològic format per espores i toxines del bacteri BTK. Activitat únicament per ingestió; actiu sobre estadis larvaris de lepidòpters, però també pot actuar sobre larves i adults d'alguns coleòpters i dípters. Ràpida degradació a la llum UV, es part del ecosistema; es degrada a compostos no tòxics. La EPA el considera exempt de toleràncies de residus. Possible necessitat de varies aplicacions, ja que afecta principalment a larves en els primers estadis de desenvolupament i a la seva ràpida degradació.

2.       Cipermetrin: Piretroid sintètic amb activitat insecticida, no sistèmic, de ampli espectre i eficaç tant per contacte com per ingestió. Té una marcada activitat repel·lent. Es caracteritza per la gran activitat insecticida a molt baixes dosis, degut a la seva ràpida acció: efecte de xoc, bona persistència i alta eficàcia contra lepidòpters. És molt resistent al rentat per efecte de la pluja; es degrada ràpidament en el sòl. Possible afectació sobre organismes aquàtics i abelles (caldrà consultar la fitxa de registre de cada producte en particular

3.       Deltametrin: Piretroid sintètic,  amb activitat insecticida molt superior a les piretrines naturals, no sistèmic, que actua a dosis molt baixes per contacte e ingestió. Poc residual. Certa activitat repel·lent. Possible afectació sobre les abelles, els organismes aqüàtics i perillós per al medi ambient (caldrà consultar la fitxa de registre de cada producte en particular).

4.       Diflubenzuron: insecticida con activitat per ingestió i contacte. Interfereix en la producció de quitina (IGR), impedint la muda, i la eclosió dels ous; els resultats tarden en manifestar-se. Perillós per al medi ambient i nociu.  Aplicació mitjançant tècniques a ULV (mitjans aeris).

5.       Lambda cihalotrin: no autoritzats en alzines.

6.       Tebufenocida: Diacilhidrazina amb activitat insecticida por ingestió i en menor mesura per contacte; regulador del creixement (MAC) per accelerar el procès de muda; las larves tractades deixen de alimentar-se després de la ingestió, al cap de 2-4 hores, detenint-se la producció de danys. Perillosa i nociva.

Finalment el tractament, fumigacions sobre l’alzinar,  ha estat amb  aquest:

El producte que utilitzarem està formulat en base a la matèria activa Bacillus thuringiensis, varietat kurstaki, que únicament es efectiva en les larves de lepidòpters de primers estadis de desenvolupament. És tracta d’un producte biològic, apte per a ser utilitzat en agricultura ecològica i d’ús compatible amb les abelles. No es necessari prendre mesures especials de protecció durant la seva utilització.

Si bé... En aplicació del Reial decret 1311/2012, de 14 de setembre, sobre l’ús sostenible dels productes fitosanitaris, no es tractara ni sobre nuclis urbans, masses d’aigua, cultius d’agricultura ecològica, ni centres d’apicultura, d’acord consta en els registres oficials del Govern Balear.... I bé?

En tot cas, perquè fumigar, combatre, atacar aquests lepidòpter, la Lymantria dispar lligat a les alzines o la Thaumetopoea pytiocampa , processionària, lligada als pins? Quin mal fan? En ambdós casos, i per escurçar i dit aviat, són elements biològics propis d’ecosistemes mediterranis, amb una funció (potser semblant a altres sistemes de defoliació d’altres latituds) de defoliació dels arbres, alzines una i pins l’altre, per incorporar les fulles en forma d’adob i humus com a posteriors nutrients. Recordau que els boscos escleròfil·les mediterranis no tiren la fulla a la tardor, en tot cas ho fan i per estrès hídric a l’estiu. No s’ho poden permetre, els estius mediterranis són secs i calorosos, molts d’anys mals de passar, costa massa. A la vegada la incorporació de les fulles com a matèria orgànica del sòl és més fàcil si aquest ha estat digerit, descompost en primera instància, per un element creat per el propi ecosistema per aquesta finalitat, en aquest cas els dos lepidòpters, cuques, esmentades. A anys més bons, és a dir amb precipitacions altes, més producció de fulles i, en conseqüència més activitat defoliadora. Val a dir també, que la natura en general utilitza sistemes per regular, controlar, creixements poblacionals o metabòlics excessius. També en pot ser el cas.

Per si de cas, el llibre sobre plagues del que vos parlava abans, en referir-se als danys que aquestes dues papallones, cuques, provoquen als arbres, alzines i pins, en cap cas menciona que provoquin la mort de l’arbre. Per altra banda, fa anys i anys que la Conselleria autonomia o Administració estatal combaten aquestes “plagues” a les nostres Illes, especialment a Menorca. Quina és la victòria d’aquesta persistent i costosa lluita? Paisatgística per finalitat estètica turística?

Per altra banda, quina mena de direcció política és aquesta que ulls clucs aplica el que li marquen els tècnics? Així ens va.

Avui mateix el GOB ha demanat explícitament i amb arguments molt exposats i diferents, però concordants als meus, l’abandonament de les fumigacions contra la cuca de l’alzina. Ben igual que ja va demanar per la cuca del pi. En recomano la lectura als dirigents polítics de govern d’aquesta formació.

Avui, com ahir, seré titllat d’extremista o, en el millor dels casos, amb condescendent superioritat i falsa equidistància se’m dirà que s’hauria d’estudiar, potser. Mentrestant, ni un téntol, les fumigacions any rere any, siguin governants d’esquerres o de dretes es realitzen. No puc més que imputar-ho a l’estúpida arrogància de l’Homo sapiens de la que parlava al començament en termes filosòfics. Qui sap si el coronavirus o altres que estan per venir, troben el seu millor hàbitat en sistemes o ecosistemes debilitats per les nostres accions estúpides i imprudents.

Joan Vicenç Lillo Colomar
18 de maig de 2020

↧

Xiprers, alts i severs, envellutats i negrosos

May 21, 2020, 10:33 am
$
0
0
Miquel Utrillo. Als Xiprers

Als Xiprers

Xiprers. Santiago Rusiñol
Alts i severs, envellutats i negrosos, vestits d’espessa molsa abrigant a les branques i senyalant el cel, els xiprers, a la terra, semblen fites plantades per fer deturar al home i pregar-li que resi.
Cada un que es va trobant en el camí de la vida és un dit demanant el silenci; cada un que veiem al costat de la ruta, ens senyala, callat, els caminants que han caigut; les arrels de cada un han abraçat els óssos dels caiguts a son ombra, tot xuclant-se les animes cap amunt de les fibres, per deixar-les volar al ser a les branques mes altes.

Miquel Utrillo. A la lluna
Finca d'Arbúcies. Santiago Rusiñol
Glorieta dels xiprers del jardí del príncep. Santiago Rusiñol
Les siluetes dels xiprers son les lapides dels pobres; son els records dels humils; son l’essència que l’esperit ha deixat al despedir-se del mon fent reviure la matèria; son el sepulcre vivent dels últims secrets de la vida; l’arbre sagrat, fill dels últims sospirs del home.
Quan l’últim hagi mort, quan el mon sigui un desert, quan el planeta rodoli com un immens cementiri, el xiprer solament recordarà als que moriren.

Miquel Utrillo. Xiprers a les Ruïnes
Els xiprers de Vil·la d'Este. Tívoli, Roma. Santiago Rusiñol
Camí a la ermita. Sitges. Santiago Rusiñol
D’entre el silenci etern de la terra apagada brotarà tot un bosc d’arbres llargs i cendrosos, tot un bosc de xiprers, un bosc que el vent gelat farà cruixir a tota hora.
I el gronxament aquell serà la darrera guspira deixada per l’esperit entre el caliu de la cendra.
Serà l’oracle darrera de la terra enyorosa, despedint a les animes. 

Santiago Rusiñol

Als Xiprers. Enric  Morera
Caminal de roses. Santiago Rusiñol
Brolladors casa Bades. El jardí de la balarina. Granada. Santiago Rusiñol
Text, il·lustracions de Miquel Utrillo i música del llibre :
“Oracions”, de Santiago Rusiñol. 1897
Decorades amb dibuixos de Miquel Utrillo i música d’Enric Morera.

Jardi de Monfort, València. Santiago Rusiñol
Càstor i Pòl·lux. Jardí de Monfort, València. Santiago Rusiñol
Xiprers d'Aranjuez. Santiago Rusiñol
↧
Search

Un trasllat temporal de palmeres

June 3, 2020, 8:41 am
$
0
0
Trasllat espectacular de cinc palmeres centenàries de l’Ateneu Barcelonès

Una grua de grans dimensions va ser l'encarregada de fer "volar"
aquestes espècies vegetals ubicades al jardí de l'entitat
des de finals del segle XIX


L’Ateneu Barcelonès, al barri Gòtic, ha recuperat l’anomenat Espai Rogent. Fins ara estava llogat a un particular i ara l’entitat ho destinarà a ampliar l’espai de la biblioteca patrimonial. Per garantir-ne el bon estat calen unes tasques d’impermeabilització, ja que aquesta zona està just al subsol del jardí. Els treballs han obligat al trasllat provisional de cinc palmeres centenàries a un viver.
Palmeres “voladores”
Cinc palmeres de grans dimensions han volat literalment per sobre de l’Ateneu Barcelonès. Ho han fet gràcies a una grua de grans dimensions que ha traslladat aquestes palmeres en un viver del Maresme, on s’estaran fins que s’acabin els treballs d’impermeabilització de l’espai que ocupaven el jardí de l’entitat
des del segle XIX.
Mateu Barba, responsable del projecte d’impermeabilització, explica que amb els treballs “fem una impermeabilització de les voltes aquestes de maó que hi ha de l’Elies Rogent i a sobre hi van una sèrie de caps fins a 10 capes tècniques que són antiarrels, filtrants, capes que retenen la humitat, diferents tipus de terra que el que fan és que la palmera pugui retornar al lloc on estaven”.
Tornaran en ple estiu
Fonts de l’entitat han indicat que s’espera que les palmeres tornin al jardí de l’Ateneu entre agost i setembre vinent. Durant aquest temps s’hauran enllestit els treballs que permetran a l’entitat incorporar l’Espai Rogent per a la biblioteca patrimonial de l’entitat.


Àngels Molina | Merche Artacho Vega
· Article de betevé del 02.06.2020
↧

Els boscos milloren la nostra salut

June 8, 2020, 7:22 am
$
0
0
Qing Li, toxicòleg expert en medicina forestal
“El bany forestal és bàsic per a la nostra salut”

Qing Li. Foto : Jerry Holt
De menut ja corria pels boscos que envoltaven Datong, el poble xinès on va néixer. Les olors i la bellesa el fascinaven, fins al dia que va voler investigar els beneficis que té caminar entre arbres. Va ser el 2003. Tot i que als anys vuitanta el govern japonès havia creat un programa perquè la població practiqués el shinrin-yoku (‘bany de bosc’), van ser els estudis de Qing Li els que van confirmar els efectes terapèutics que proporcionen els boscos en la nostra salut. Secretari general de la Societat Internacional de Medicina de la Natura i el Bosc del Japó, Qing Li (1962) ha comprovat que endinsar-nos als boscos és un gran antídot per prevenir diferents malalties d’ordre físic i psicològic. “Perdre aquestes illes de natura seria devastador perquè perdríem la salut i la felicitat”, assegura. Les indagacions d’aquest metge, professor a la Universitat de Tòquio, queden recollides a El poder del bosque (Roca Editorial) i altres assajos que els darrers anys han inspirat nombroses institucions i organismes públics a implementar el shinrin-yoku en el camp de la medicina preventiva.

Quan vas interessar-te per la medicina forestal?
El maig de 1988, després de visitar l’illa japonesa de Yakushima, coneguda pel seu bosc verd i brillant. Hi vaig anar amb uns amics durant la Setmana d’Or, unes vacances en què se celebra el Dia de la Verdor per agrair la bondat de la natura. Allà vaig adonar-me que el bany forestal és bàsic per a la nostra salut.

Què experimentem quan entrem en un bosc?
Activem els sentits i, gràcies als fitònids –unes substàncies químiques que emeten les plantes i alguns derivats dels arbres–, augmentem els nivells intracel·lulars de les proteïnes que ens defensen d’algunes infeccions i tumors. També disminueix la nostra pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès, com la noradrenalina. Però no sols això: després d’un bany forestal (shinrin-yoku, en japonès) tenim menys ansietat, fatiga i sentim més benestar.

Bacteri Mycobacterium vaccae
En el teu llibre, El poder del bosque, cites el Mycobacterium vaccae, un bacteri que es troba a la terra. Quina importància té?
Funciona com a antidepressiu, ja que eleva el nivell d’energia i el funcionament cognitiu dels pacients. Ho va descobrir per casualitat la doctora Mary O’Brien, de l’hospital Royal Marsden de Londres, mentre investigava possibles remeis contra el càncer. Segons va demostrar, quan trepitgem la terra del bosc, el Mycobacterium vaccae s’escampa, ens activa els nervis simpàtic i parasimpàtic i fa que ens trobem millor.
“Disminuïm la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès”
Tots els boscos tenen el mateix efecte terapèutic?
Els més beneficiosos són els frondosos amb arbres coníferes, com ara els xiprers, fajos o roures. Si són vells, molt millor, perquè els fitònids cauen sobre nostre com si fos una fragància. Després hi contribueix la bellesa del paisatge, els sons dels animals i l’olfacte, ja que algunes aromes augmenten la nostra funció immune.

Quins estudis corroboren les teves tesis?
N’hi ha molts. Alguns confirmen l’efecte sanador dels fitònids, d’altres els beneficis psicològics de caminar pels boscos o el fet que els habitants de zones amb bona cobertura forestal tenen menors índexs de mortalitat per càncer que els residents en àrees allunyades de la natura. També hem vist que el bany forestal augmenta l’adiponectina, una hormona produïda pel teixit adipós que ens prevé de l’obesitat, la diabetis mellitus, la hipertensió i altres trastorns metabòlics.

Com ho has comprovat?
A través de grups de dotze persones que es van oferir a romandre dues nits al bosc. Després de l’estada els vam extreure sang i orina, i quan vam comparar els resultats amb anàlisis anteriors, totes presentaven millores en els diferents indicadors de salut. Ho certifica també un estudi de la Universitat de Michigan, del qual es desprèn que quan passegem pels boscos, les persones reduïm la tensió arterial, el sucre a la sang i millorem un 20% el nivell de concentració i agilitat mental.

Quins són els rituals més adequats per a un bany de bosc?
Depèn de les capacitats físiques de cadascú. Si disposem de mig dia, és recomanable anar-hi dues hores i caminar dos quilòmetres i mig, beure aigua, asseure’ns una estona i trobar una font de calor després de la caminada. L’ideal és fer-ho un dia càlid i entre les deu del matí i les quatre de la tarda. Sobretot recomano els boscos aromàtics de xiprers japonesos, com Akasawa; el Parc Forestal Nacional de Tianmenshan (Xina) i l’Ikaalinen (Finlàndia), el primer bosc temàtic del món dedicat al benestar.

Davant la COVID-19, pot ser útil visitar un bosc?
També ho aconsello, ja que en la mesura que el coronavirus destrueix el sistema immune, un bany forestal pot ser beneficiós. L’activitat dels glòbuls blancs creix un 40% els trenta dies següents i enforteix la immunitat.
· Article publicat al número 501 de la Directa
↧
↧

Com a arbre urbà no tenen preu

July 10, 2020, 8:04 am
$
0
0
De les "Mèlies"

Com a arbre urbà les mèlies no tenen preu: bella floració, i de colors feministes; perfum embriagador, que allunya mosques i mosquits; suporta contaminació, desatenció o falta de reg, i la seua proverbial salut li evita (almenys a Espanya) plagues, malalties i tractaments sempre nocius. A més en perdre la fulla els seus fruits cridaners i duradors queden penjant per a acolorir l'hivern.
En vegetació les seues bellíssimes fulles polipinnades, són com de puntes de coixí, de suau poder insecticida, posades entre alguns llibres es converteixen en el millor amic de bibliòfils i bibliotecaris.
Ara, en ple estiu aparentment rebaixa els seus atributs i atractiu, no hi ha flor fruit visible, ni perfum, però segueix sense agradar-li a les bestioles voladores. Sobretot, només cal mirar sota la seua copa la relaxant llum de la seua ombra tamisada per a suggerir terrassa, orxata o cerveses; amb un valor afegit, els coloms no agraden molt de posar-se en les seues branques i tacar-nos la vesprada.

Tots aquests avantatges llueixen només si no es mutila la seua copa com solen fer en molts llocs particularment (no sé per què) a Catalunya. Tants avantatges on se li aprecia porta a excessos com posar-ho i contindre-ho en carrers que un principi no van ser fetes per a elles.
Té truc, si es coneix com es ramifica i es poda en conseqüència. Això és podar (saber què i per a què tallar) i això és ofici, el que fa un podador, no un manat amb una motoserra a les ordres d'un ignorant. Podar sense abusar, no tallar ni mutilar, evita a més les podridures i accidents, allarga la vida de l'arbre i el valor del patrimoni viu, que és de tots.

Així lluïen ahir pel barri del Carme a València.
Armand Paz Rico
6 juliol 2020
↧

Els boscos no són bruts

August 24, 2020, 8:35 am
$
0
0
Els boscos no són una amenaça
Gairebé m’he sentit insultat amb aquest titular: “Els pinars bruts, un perill permanent d’incendi”. Ja deu fer trenta o quaranta anys que biòlegs de gran prestigi pensaven haver deixat clar que, en referència a la seva vegetació, els boscos no són bruts, els boscos són espessos, clars, amb més vegetació herbàcia, arbustiva o lianoide o més arbrada, amb arbrat variat, en el nostre cas amb una mescla de pins, alzines, ullastres, amb més brancatge mort (futur humus) per les causes que siguin... etc.
Els boscos són com són per, sobretot, com els hem fet que siguin,. els boscos estableixen dinàmiques de recuperació després d’un incendi, una tala severa, una aclarida... Els boscos són vius i “saben” ben bé el que es fan, per exemple un bosc no provoca mai un incendi, no és mai una amenaça. Els incendis són cosa de l’espècie humana, llevat dels llamps. Els boscos, la vegetació, la rica, diversa i especialitzada vegetació mediterrània, en el nostre cas, no provoca mai cap incendi.
A l’article en qüestió, des del flamant director general de la Conselleria de Medi Ambient Llorenç Mas de MES, el periodista del titular decimonònic i fins a un arquitecte que passava per allà, els boscos, bruts, són una amenaça, un perill. És cert que hi ha pocs boscos que no siguin bruts de plàstics, electrodomèstics usats i tota mena de residus de producció humana que, això sí s’hauria de netejar, però als boscos no se’ls ha de netejar perquè són sempre nets, passau la ma per les fulles o per l’escorça d’un tronc, no vos embrutareu, fins i tot fa bona olor, un bosc. Als boscos es pot talar, tallar, eixermar, segar, podar, aclarir, fer faixes de defenses pels incendis, però no s’han de netejar i menys per representar una amenaça, un perill... particularment demanaria però, que deixin els boscos en pau, que centrin els esforços en recuperar antics cultius d’olivar de comes i comellars preferentment, que es facin aclarides intenses a faixes de defensa al llarg de molts camins que fan partió amb boscos, però, si us plau, deixau els boscos en pau, qualsevol intervenció deixar entrar un elefant en una exposició de vidre i porcellana. Evolucionau una mica i no tracteu més els boscos de manera tan pejorativa i insultant, no s’ho mereixen i fins i tot un nin ho entén millor que vosaltres.
Joan Vicenç Lillo 
· Article publicat també a dBalears el 23 agost 2020
↧

Brancatge i arbres caiguts

August 31, 2020, 7:43 am
$
0
0
Caps de fiblons

Molts d’aquests pins que han caigut enmig de la calçada del camí o carretera del Port des Canonge, de s’Arboçar, Banyalbufar..., llevat de casos molt especials, ja no havien de ser als seus costats. Les faixes de defensa que no són altra cosa que perímetres d’uns vint o vint i cinc metres a cada banda de camins o carreteres, necessiten d’una aclarida important de vegetació arbustiva i arbrada, especialment de càrritx i pins, haurien de realitzar-se arreu de zones pròpiament forestals al llarg de les voreres de carreteres i camins, com aquesta del cas que ens ocupa. Aquesta opinió no qüestiona en absolut la importància del pi en els ecosistemes forestals, amb funcions restauradores essencials després d’un incendi, de retenció del sòl, refugi de fauna (recordem els trencapinyons o les milanes), generadors d’oxigen, paisatge, biodiversitat, aprofitament comercial etc... però en faixes de defensa per incendis forestals els pins s’han de poder llevar en un percentatge molt elevats, llevat de casos especials. Ho venc a dir això també, en el sentit que sigui per a la realització de faixes de defensa contra incendis forestals, aprofitaments comercials, recuperacions de cultiu especialment d’oliverars ocupats per pins, és convenient o necessari llevar pins o alzines si és el cas.
Aquest nou episodi meteorològic de remolí, cap de fibló, com altres provocats per caigudes importants i intenses de neus o fortes ventades provoquen la trencadissa i caiguda de troncs i branques, posteriorment un exèrcit sanitari de descomponedors començarà la feina lenta i important de convertir tota aquesta matèria orgànica per produir humus pel bosc, de tal manera que aquest a la llarga es veurà beneficiat amb una aportació important de nutrients. A la vegada tots aquest brancatge i arbres caiguts, que no impediran en absolut el rebrot de nous brotons i branques, així com el creixement de tota la vegetació arbustiva o arbrada restant, dificultarà la circulació d’herbívors invasors com la cabra com a plaga i es podrà desenvolupar més fàcilment un bosc de llavor, d’aglans, arboços, murtons... amb un arrelament i informació genètica més important que si ho és de tanyada o rebrot.

El cap de fibló que més preocupa però, pel que fa a la dinàmica del bosc i la seva bona recuperació, resistència, resiliència, no és el que ha provocat aquesta aparent “devastació” vista a escala humana, que no biològica, sinó el que pot sorgir lligat a la ment humana en forma de presa de criteris i accions determinants de periodistes, polítics, tècnics i opinió pública en general ignorants en la matèria. Ens serveixi l’exemple de l’ingent esforç humà i econòmic absolutament inútil en resultats, sinó perjudicial més bé, que va significar voler pretendre “fer net el bosc” de la caiguda de pins que provocà el temporal del 2001. Helicòpters i tot es feren servir en el desembosc de troncs i ramatges. Aquestes actuacions no venen totes soles, però en tot cas no són meditades i estudiades amb un coneixement ponderat del funcionament dels ecosistemes forestals. Cal aquí també una crida urgent a que biòlegs, ecologistes i altres especialistes en la matèria hi diguin la seva. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar
· Article publicat també a dBalears del 30 agost 2020
↧
Viewing all 364 articles
Browse latest View live
Search