La interpel·lació del bosc
A mitjans dels anys vuitanta com a guarda forestal, avui agent de medi ambient, vaig haver de participar en nombrosos i importants incendis forestals a la comarca de Llevant. L’experiència va ser dura en molts de sentits i vaig saber què era plorar de ràbia. Era molta la gent que coneixia els noms i llinatges dels incendiaris, però les investigacions per part de la guàrdia civil o policia local eren simplement inexistents o sense conseqüències. En un greu incendi vaig elaborar un informe al respecte que avui hagués significat la presència davant d’un jutge dels culpables i probablement presó sense fiança. Llavors però, no passava res, no tornava saber mai res ni la resposta al meu informe per part dels meus superiors. Record que em vaig trobar una vegada, arribada la tardor, amb la grotesca situació de declinar la invitació a un sopar d’un gran propietari de possessió de la comarca, la finca del qual havia cremat gairebé per complet aquell estiu, més de 1000 hectàrees, perquè entre els convidats, a més de la guàrdia civil, policia local i bombers, també hi eren convidats qui jo creia de ben cert eren els autors intencionats del foc. I no era l’únic que ho sabia d’aquella taula.
Sé què és viure en diverses ocasions l’experiència d’entrar a un cafè i escoltar un comentari semblant a “demà toca fer net a son....” o “a qui va cremar sa brutor de can.... li haurien de posar una medalla”. Eren veus que s’amagaven en l’anonimat del grup i que, sense llevar que realment creguessin allò que deien, pretenien fer-me befa.
La resposta a aquell insult de la ignorància, de la incultura, de la fatxendaria, de la impunitat a la intel·ligència, a la decència, no va venir de l’administració competent en matèria de prevenció i extinció d’incendis forestals i molt menys de la seva obligada inspecció administrativa i penal dels fets, aspecte que mai els ha importat gaire i que ignominiosament han procurat deixar sempre en mans de la Guàrdia Civil, qui, sigui dit de pas, hagueren de passar molts d’anys fins haver-se de veure obligats pressionats per l’alarma social a investigar i perseguir aquesta mena de criminals. Avui un grup del Servei d’Agents de Medi Ambient intenta fer bé aquesta feina.
Dels deu incendis forestals més importants de la història forestal a les Illes Balears, sis es varen produir a Artà i varen afectar un total de 5.847 hectàrees. Tots de més de 550 hectàrees. El 1987 es varen cremar les finques d’Albarca i Es Verger, més de 1.000 hectàrees i el darrer incendi important a aquell municipi es va produir el 1999, dia 1 d’octubre, on es varen cremar unes 300 hectàrees de la finca de sa Duaia.
La resposta contra aquells actes criminals va venir del poble, o de bona part del poble. A Artà a finals dels anys vuitanta, es va celebrar una trobada de mestres, una escola de mestres, que tractaren i debateren com un dels temes principals d’estudi els incendis forestals, causes i conseqüències. L’any 1988 es va organitzar, gràcies sobretot a l’interès i empenta del batlle d’Artà, Miquel Pastor, el “Mes de la Natura a la Comarca de Llevant” un cúmul d’activitats informatives, culturals, científiques amb entesos en matèria forestal i de conservació del medi ambient. Actes que es varen estendre a les escoles en forma de xerrades, debats, treballs, art, creació de vivers, ajuda a la regeneració natural del bosc....i que no han deixat mai de tenir continuació.
Per devers el mateix any i la nit abans de la fira d’Artà, que si no vaig errat es celebra el segon cap de setmana de setembre, varen aparèixer a moltes parets del poble pintades amb els malnoms de persones ben conegudes al poble a qui s’acusava directament de ser els causants dels incendis forestals: “Tal piròman” “Qual terrorista” “Fulano incendiari”.
Encara varen haver de passar anys fins que la pròpia biologia humana incapacites aquells a qui les parets del poble acusaven d’haver calat foc durant anys a aquelles muntanyes.
Perquè ho feien? No em puc estendre aquí en les conseqüències que la transformació econòmica i social causada per la imposició de la industria turística va provocar en l’abandonament de la pagesia de muntanya a la comarca de Llevant, en com tanques, marjades i horts foren altra vegada recuperats per la vegetació forestal, en com de malament es gestionà l’aprofitament forestal amb nul·la gestió silvícola i molt menys de caràcter conservacionista, en com arrelà fortament la idea, també compartida per l’administració forestal, que càrritx, gatoves, argelagues, aritges, mates, fins i tot pins eren “brutor”, un perill pels incendis, que impedeixen l’accés a persones i guardes d’animals, que es resisteix a deixar-se domesticar com aquells bellíssims i civilitzats boscos centreeuropeus... calia “netejar” i qui podia pensar que hi podia haver altra manera de fer-ho que pegant foc? Amb una sequedat i vent propici i millor si en plenes festes de Sant Salvador, es podia ben bé fer “net” un bon tros. Al menys durant uns anys hom hi podria anar a cercar esclatassangs davall els quatre pins que haguessin quedat i, sobretot hi hauria prou pastura per a les cabres.
Un pensament tan simple i errat com aquest, el podem escoltar encara avui. Els pinars són un perill, els boscos són bruts i s’haurien de netejar. Això sí, avui es parla de fer-ho de manera sostenible, de produir biomassa, de donar llocs de feina... però l’objectiu principal és aquest, domesticar els boscos nostres mediterranis perquè són un perill. Aquesta visió, de caràcter absolutament pejoratiu i negatiu no afavoreix gens la necessitat d’entendre els nostres ecosistemes forestals com el que són: un sistema de cooperació, no de competència. Els pins no se mengen les alzines, per exemple, ben al contrari. La dinàmica del bosc és simbiosi no agressió. És temps, no el de la nostra concepció. El bosc escleròfil·le mediterrani sap renéixer, evolucionar, madurar perfectament sense la nostra intervenció, la nostra pretesa “gestió”. Tot sense llevar, sempre ho he dit, que cal recuperar antigues marjades reforestades, que cal crear faixes de defensa als costats de camins i carreteres, no tallafocs al mig de la muntanya, que es poden projectar aprofitaments comercials locals de pins, ullastres, alzines, que cal prioritzar el control rigorós de cabres... Que cal dotar pressupostàriament partides per realitzar aquestes feines i no altres que són directament negatives per el desenvolupament del nostre paisatge verd. Qui sap la milionada que s’ha tudat projectant i executant grans repoblacions forestals amb resultat zero o amb obertura de pistes, camins i tallafocs que no són més que ferides a la muntanya.
Als piròmans, incendiaris, cal detectar-los, investigar i detenir-los ràpidament, cal castigar les negligències: això és el perill. Als incendis per llamp, potser menys d’un 5%, ja els combatrem amb un eficient servei d’extinció. Cal millorar també la normativa sobre l’ús del foc basat en la idea principal que cal mirar d’evitar fer foc.
Joan Vicenç Lillo Colomar
